Pactaran amb qui es deixi

Ignoro per quina raó els entrevistadors de candidats i els moderadors de debats continuen preguntant «vostè amb qui pensa pactar», quan saben que no obtindran una resposta satisfactòria. Potser ho fan per inèrcia, per mantenir la tradició, per evitar retrets, o per si sona la flauta, que mai se sap. Però el cert és que la resposta més sincera que es podria obtenir, i que rarament s’aconsegueix, és «pactaré amb qui pugui». Aquesta condició de possibilitat està formada per dos ingredients, a saber: «pactaré amb qui es deixi» i «pactaré amb qui em deixin». Tota la resta són cortines de fum elaborades amb foc d’encenalls i pirotècnia de festa major. Amb qui es deixi i amb qui em deixin: aquesta és la clau. Amb qui es deixi: tant se valen les meves preferències, el que comptarà és que l’altra part es mostri prou receptiva quan li tiri la canya. Amb qui em deixin: tot candidat és presoner de la seva pròpia organització, una estructura amb uns quadres i unes bases capaces de mostrar fortes resistències a determinades aliances. Si els grocs no poden veure els vermells, un acord de coalició serà capaç de provocar grans daltabaixos interiors. Afegim-hi que les enquestes orienten també sobre les preferències dels votants, però aquesta indicació serveix de ben poc quan les fòbies estan repartides i no hi ha cap opció de pacte que no provoqui amargues decepcions, d’aquelles que inunden les xarxes d’anuncis de deserció irrevocable. Per tant, a la pregunta «amb qui pactarà?» la resposta correcta és «amb qui es deixi i amb qui em deixin», en el ben entès que als que es deixin també els hauran d’haver deixat. Però com que una resposta d’aquesta mena s’interpretarà com una manca absoluta d’escrúpols en la batalla pel poder, els candidats parlen de coincidències programàtiques, models de país, sensibilitats compartides i galindaines per l’estil. N’hi ha que, assetjats, es refugien en assenyalar amb qui no pactaran mai, i en fer-ho se la juguen, perquè mai no pots dir mai. No pas en política.