Yamal i Cubarsí a l’escorxador

L’última vegada que vaig passar per la Diagonal de Barcelona, deu fer un parell de setmanes, a la façana d’un edifici hi havia un vinil amb la cara de Lamine Yamal de la mida d’un portaavions. Abans d’ahir va ser aclamat al Bernabeu pel partidàs que va fer amb la selecció espanyola. Entremig de les dues coses, el vaig veure per primera vegada parlant en català en unes declaracions a TV3, cosa que em va fer sospirar alleujat. Yamal té 17 anys. Cubarsí també té 17 anys. Sobretot el primer, però també molt ràpidament el segon, s’han convertit en estrelles del rock, en astres de cinema, en ídols vinguts d’un altre món com els «deus ex machina» que, en les tragèdies gregues, eren dipositats a l’escenari amb una grua per resoldre els desastres organitzats per les vanitats humanes, que en el cas de la tragèdia blaugrana són insondables. Yamal i Cubarsí són astronautes abans de tenir el carnet de conduir tuingos. I al damunt, ara juguen a la selecció espanyola perquè, segons el seleccionador, Luís de la Fuente, quan confeccionen les convocatòries «no mirem els deneís». No? Doncs els haurien de mirar. ¿L’edat no és un element essencial en un jugador? ¿Si no ho és, què esperen a convocar el Migueli i el Raúl? Tenim l’antecedent de Pedri, que no ha tornat a ser el mateix després que l’explotessin com a un esclau durant un estiu de tornejos de seleccions. Qualsevol entrenador sap perfectament que una anatomia de 17 anys no resisteix qualsevol cosa, i que un cervell de 17 anys es farà malbé si se li posa l’ego de la mida de les fotos de la Diagonal. Ara que tenim dues joies que potser trauran el Barça de la misèria, hauríem d’evitar que entrin a l’escorxador i en surtin convertits en pedris i ansufatis.