Així és ‘Ocho apellidos marroquís’: la pel·li que es riu de la dreta espanyola i tracta temes com el racisme i la immigració

El personatge encarnat per Antonio Resines en imatges retrospectives, un empresari càntabre i de dretes anomenat José María, acaba de morir quan arrenca l’acció de ‘Ocho apellidos marroquís’. Els presents en el seu funeral realcen la seva gran contribució a la marca Espanya. Tots i totes són racistes, masclistes i segur que homòfobs, tot i que no apareix cap homosexual a qui li puguin clavar queixalada. Viuen en una petita localitat de la cornisa cantàbrica anomenada Pelayos. Llueixen la bandera espanyola a la funda del mòbil, a les cadenes del rellotge de polsera, als cinturons dels pantalons i als clauers. 

Els votants reals de Vox, i alguns del PP, no desentonarien en aquesta comunitat, sobretot quan a un dels personatges, Guillermo López de Castro (Julián López), li pregunten si és basc després de dir que procedeix del nord d’Espanya. «No, del Nord bo», clama el Guillermo, la missió del qual en la vida és ensinistrar gent rica en el maneig del golf i recuperar la seva exnòvia, la Begoña (Michelle Jenner), filla del finat empresari que deixa en mans de la família la situació crítica d’una conservera.

Així arrenca ‘Ocho apellidos marroquís’, tercera part d’una exitosa franquícia còmica espanyola inaugurada el 2014 amb ‘Ocho apellidos vascos’ i prosseguida un any després per ‘Ocho apellidos catalanes’. Però en realitat el títol no és més que un reclam comercial, perquè poca o cap relació guarda aquesta tercera pel·lícula amb les dues anteriors més enllà de les companyies productores, Telecinco, Mogambo i La Zonafilms. 

Les dues primeres van ser dirigides per Emilio Martínez-Lázaro a partir de guions de Borja Cobeaga i Diego San José, amb uns mateixos personatges encarnats per idèntics actors en les dues cintes, Dani Rovira, Clara Lago, Carmen Machi i Karra Elejalde, més Berto Romero en la segona, el nòvio català que donava sentit al títol.

Cap d’aquests noms apareix a la tercera pel·lícula, realitzada per Álvaro Fernández Armero (‘Vergüenza’, ‘Si yo fuera rico’) i escrita per Daniel Castro (‘El mejor verano de mi vida’, ‘Vota Juan’), practicants d’un estil de comèdia diferent, amb menys mala bava amb l’excepció de la sèrie ‘Vergüenza’, que la destil·lada pel tàndem Cobeaga-San José (‘Pagafantas’, ‘Fe de etarras’) malgrat que Castro va firmar guions per a una sèrie creada pel mateix San José, l’esmentada ‘Vota Juan’.

Nous fronts

Tampoc hi ha ningú del repartiment original perquè la història, l’enclavament i les situacions són altres.Lluny dels conflictes autonòmics, afloren els de raça i classe social. La família del mort, els Díaz Aguirre, són tota una institució a Pelayos. La filla, Begoña, confon els noms de les empleades de la conservera, Soledad per Sonsoles i Paula per Paca, senyal que li importen ben poc, perquè la seva meta és anar-se’n a viure i treballar a Chicago, mentre que la mare, la Carmen (Elena Irureta), quan ha de pujar a un avió rumb al Marroc demana a la venedora dels bitllets que la posin a la fila dels cristians per no barrejar-se amb els passatgers musulmans. D’aquesta mena és l’humor del film, que es riu de la dreta espanyola sense fer-ne gaire sang, tot sigui dit.

El conflicte sorgeix quan la Begoña, la Carmen i un pesat Guillermo (personatge ridícul a qui la comicitat impertorbable de Julián López, actor fantàstic per a Cobeaga-San José, redimeix una mica dels tòpics) han de viatjar a la ciutat marroquina d’Esauira per recuperar El Sardinete, la primera embarcació que va tenir el finat José María. Allà descobreixen la doble vida del patriarca de la família, ja que va tenir una altra filla amb una dona marroquina, la Hamida (María Ramos, actriu sevillana d’origen àrab).

A partir d’aquest moment, la pel·lícula tracta lleugerament temes com el racisme, la immigració i la identitat cultural a ritme de gags entre previsibles, matussers i, en alguna ocasió, inspirats. La seqüència del casament és la més divertida de la funció, perquè així ho és el personatge del Guillermo, que no dubta a vestir una gel·laba amb un ‘fachaleco’ a sobre i a preguntar si per casar-se aniran a la mesquita o al kebab, perquè «no sé com ho feu aquí». Xoc cultural amb redempció amable de personatges ultraconservadors que troben la llum al contacte amb simpàtics marroquins, entre ells, al paper d’un dels cosins de la Hamida –en té 30, i els espanyols es posen a riure amb aquest nombre–, Hamza Zaidi, un ‘influencer’ de 26 anys nascut a Tetuan i establert a Madrid, autor celebrat per la frase viral ‘kitipasa’.