Josep Maria Planes: Surt a la llum una desconeguda obra teatral del manresà

L’home que s’havia de morir, Qui l’ha vist i qui el veu, Un dinar fred i Amor. Aquestes eren les obres teatrals conegudes del periodista i escriptor manresà Josep Maria Planes (1907-1936). Des d’avui, però, la faceta de dramaturg del manresà s’amplia amb Déu el va castigar, una obra de la qual, explica l’historiador Joaquim Aloy, no es tenia cap referència. I una troballa que des d’avui es podrà consultar a memoria.cat, al web dedicat a Planes (www.memoria.cat/josep-maria-planes), creat per Aloy el 2007, que «s’enriqueix», també, amb la publicació, per primera vegada, dels originals d’Amor i Un dinar fred, unes obres representades als anys 30 però uns textos que, fins avui, no havien vist la llum.

De Déu el va castigar, apunta Aloy, «no hi ha constància que ni tan sols fos representada, i sembla que fins ara s’ignorava la seva existència». A l’obra, un pare prohibeix a la seva filla que es casi, i aquesta negativa produirà un seguit de situacions totalment inversemblants i uns girs de guió inesperats. La troballa de l’historiador manresà suma, també, una desconeguda adaptació inèdita que Josep Maria Planes va fer de l’obra Five Star Final, del periodista i editor de premsa escrita de Pennsilvània Louis Weitzenkorn. Planes la va titular La edició del vespre (sense apòstrof). 

Els originals d’aquestes quatre obres els ha trobat Aloy al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre. Les tres obres signades per Planes (Amor, Un dinar fred i Déu el va castigar) formen part, com es pot veure en els originals, de la col·lecció teatral Artur Sedó, enginyer i industrial tèxtil establert a Esparreguera a les «Manufacturas Sedó», conegudes com la Colònia Sedó. Amic de les arts i mecenes, al llarg de la seva vida va reunir la col·lecció d’obres dramàtiques més important d’Europa.

Manuscrites i mecanoscrites

L’obra Déu el va castigar s’ha conservat en la versió manuscrita; Un dinar fred, en versió manuscrita i mecanografiada, i Amor i La edició del vespre, en format mecanografiat. Totes les versions contenen anotacions i diverses parts ratllades per l’autor manresà.

Planes, com explica Aloy, va debutar com autor teatral amb L’home que s’havia de morir, estrenada al Teatre Novetats el 4 d’abril de 1930, dirigida per Carles Capdevila, i que va veure la llum en la web de memoria.cat dedicat a Planes l’any 2020 i trobada en l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya. El 6 de desembre de 1930, el manresà estrenava la seva segona producció, Qui l’ha vist i qui el veu. La seva tercera obra de teatre va ser Un dinar fred, estrenada el 8 de març de 1932 i, finalment, el 7 de gener de 1933, la quarta, Amor.

Unes obres que, majoritàriament, explica Aloy, es poden emmarcar «dins del món de la farsa folletinesca. Planes buscava connectar amb el gran públic però el seu objectiu final era un teatre d’experimentació, un teatre compromès, que qüestionés, com ell mateix explica en diversos articles que signa. Dissortadament, no sabem què hauria pogut fer». Però, en tot cas, amb les noves troballes s'aprofundeix en «una faceta no tan coneguda de Planes, molt vocacional, que demostra el seu gran interès pel teatre».

"La edició del vespre", adaptació inèdita de "Five Star Final"

Com explica Aloy, Josep Maria Planes també va traduir i adaptar al català diverses obres de teatre, dues de les quals les trobaran en el web: El Faquir Bengapur, adaptació de l’obra The Spider, original d’Eulton Cursler i Lowel Brantano, i The Front Page, de Ben Hecht i Charles MacArthur, que va adaptar amb el nom de Reporters. I des d’avui, també, l’adaptació inèdita de l’obra Five Star Final, del periodista i editor de premsa escrita de Pennsilvània Louis Weitzenkorn i que Planes va titular La edició del vespre. L’obra, estrenada el 1930, neix de l’experiència periodística de Weiltzenkom i parla de com pot arribar a ser de salvatge el periodisme per aconseguir tenir més lectors. L’obra va tenir tant èxit que se’n va fer una pel·lícula, que en castellà portava el nom de Sed de escándalo i que es va estrenar el 1931. Planes també va traduir i adaptar El crit del carrer, de Raymond Massey, i Ces dames aux chapeaux verts, de Germaine Acremant, que va titular Quatre bones senyores, de les quals, explica Aloy, de moment, no s'han trobat els originals.