En el còmic homònim de Gabriel Bá i Gerard Way en el qual es basa aquesta sèrie, el concepte de superheroi no és el tradicional, ni en versió èpica ni en lectura turmentada. A cavall dels dos, The Umbrella Academy narra els conflictes de set germans no biològics convertits en superherois disfuncionals. Són el fruit de l'estrany cas de dones que van donar a llum sense estar embarassades. Un excèntric i classista milionari els adopta i explota les seves facultats especials, que van de la força bruta a la capacitat per reconvertir el temps.

D'això es tracta fonamentalment, d'una altra trama més amb bucles temps-espai i la capacitat per alterar situacions històriques determinants. En aquesta segona temporada, els set personatges apareixen en una mateixa línia temporal a la ciutat de Dallas, a la fi del 1963. No únicament és a prop l'assassinat de John F. Kennedy, sinó també la fi del món provocada per la contesa atòmica entre els Estats Units i la Unió Soviètica, un fet que va determinar la temporada anterior. Alguns dels protagonistes han perdut la memòria. Uns altres es busquen entre si. L'autèntic demiürg, el que és conegut com el número 5 i té pintes d'estudiant d'institut, és qui mou tots els fils. Temps-espai, un filó.

Si els set herois són disfuncionals i en alguns casos continuen sent molt carregosos, com Klaus, exionqui convertit en líder d'una secta hippy, alguns dels personatges col·laterals que se'ls sumen en aquesta nova temporada estan a la mateixa altura quant a laberints mentals: un nen autista, una pacient bipolar i un paranoic dels albiraments alienígenes. No falten les referències populars (Star Wars, Expediente X, Batman) ni els grans èxits musicals dels 60: I'm a man, de Spencer Davis Group, i Sunny, de Bobby Hebb.