Feia gairebé dos anys que en parlàvem i ja és aquí. Patria s’ha estrenat a HBO i no podia haver-hi hagut més expectació per la sèrie. Fins i tot més que quan la plataforma va anunciar l’adaptació del best-seller de Fernando Aramburu, que retrata el conflicte basc des del punt de vista de dues dones. Com a bona sèrie, els seus primers primers passos en els mitjans van ser per una polèmica. La campanya de màrqueting que va triar HBO per provocar l’eufòria per Patria es va iniciar amb dues fotos. En la primera apareixia una dona trencada de dolor a terra, sostenint el cadàver del seu marit, assassinat per ETA. I l’altra era la d’un etarra tirat a terra en una sala d’interrogatoris, davant de tres policies fumant i xerrant entre ells. Aquestes dues instantànies descrivien dues realitats del moment, quan la banda terrorista estava en ple apogeu: la de matar i la de ser perseguits pels GAL.

Es va armar un sarau. Fins i tot Aramburu es va queixar, argumentant que les dues escenes no estaven al mateix nivell. Són tots víctimes, però no s’igualen en xifres. Les aigües es van calmar quan HBO va estrenar Patria, i va ser llavors quan vam recordar el que el conflicte armat havia estat un malson que va enfrontar pares i fills, va enemistar veïns i va generar tal hostilitat al País Basc que, si havies estat víctima de la banda, valia més que te n’anessis de casa teva, que et mudessis, per tal que la teva presència no es convertís en un record permanent de la trista realitat. I així va ser durant més de 20 anys. Com en qualsevol conflicte, la lògica queda submergida sota una capa de pors, sospites i inseguretats col·lectives que fan que la convivència sigui una opressió incomparable. Aramburu aconsegueix mostrar aquesta crua realitat a través de plans seqüència llargs, primers plans i poesia visual que fa una referència constant al llibre.

La sèrie se serveix de canvis temporals per explicar les capes d’uns personatges polièdrics. La imatge, la moda, la música i el maquillatge ens ajuden a situar l’acció sense la necessitat de recursos visuals, com dates a la cantonada de la pantalla. El ritme no és frenètic, i això és positiu si volem submergir-nos en el conflicte.

L’única pega és la gran absència del basc en la sèrie. L’idioma basc apareix en la producció com una cosa decorativa, present, però passatgera. Apareix al carrer, quan se saluden els veïns, a la missa i en la música. Però ni rastre en les converses que mantenen personatges clau en la trama. Tot i que una amiga em va fer veure recentment que ha estat una decisió difícil, però encertada. Prou estigmatitzat està el basc per associar-lo exclusivament als etar-res de la sèrie. Tot i així, podria haver-hi estat més present, per tal de perdre la por a les llengües autòctones i a llegir en general. Ja ho hem dit, vegin i llegeixin Patria, si us plau.