Estàvem acostumats als cops d'efecte, a la música, als trets i a l'humor negre. Però ara, Fargo ha decidit fer un pas més en la seva quarta temporada, la més original de totes a excepció de la primera. La pel·lícula homònima dels germans Coen ens va enamorar amb aquest encant rural. La història tenia lloc a Minnesota, un pintoresc estat americà on els éssers humans han de bregar amb ossos i amb un fred polar que els fa conrear un humor innocent, captivador, pla, però també pervers. D'aquí ve que es produeixin els crims més enrevessats, moltes vegades provocats per una passió desmesurada, aquella que es manté durant dècades i que surt quan menys t'ho esperes. Encara que no hi ajuda gaire que la màfia estigui sempre al voltant. Ho complica tot, perquè sempre hi ha algú proper als seus interessos. Aquest és més o menys l'encapçalament de cada temporada de Fargo, la sèrie que explora els límits de l'ésser humà des d'un punt de vista molt particular, a vegades divertit, i amb aire de western.
La sèrie ens tenia acostumats als seus salts en el temps. La primera es va agafar al context actual i la resta va decidir tirar mà al passat per a donar als seus personatges un aire vintage. Ara, el nou lliurament es remunta als anys 50 per a explicar-nos les batusses de dues bandes de mafiosos. Els 50 va ser l'època daurada d'Amèrica, on italians, irlandesos, hispans, asiàtics i antics esclaus africans van decidir fer-se un buit en el mercat laboral. A vegades, a trets. Perquè ja se sap, allò diferent no agrada, fins i tot en un país com els Estats Units, on el concepte de ser «americà» mai ha estat del tot clar. Tampoc ho estava en aquella època. Aquests grups de mafiosos intenten mantenir el seu statu quo en una societat multicultural, de classes, on el debat sobre raça està a l'ordre del dia.
La narradora inicial és l'adolescent Ethelrida Pearl Smutty, qui introdueix en la història de les bandes criminals de Kansas City. Primer van arribar els jueus i després els irlandesos, lliurats a una treva amb els primers mitjançant l'intercanvi dels fills més petits dels seus respectius líders.
La quarta temporada és, en essència, una història de guerra entre italians i afroamericans. El líder de la primera és Donatello Fadda (Tommaso Ragano), pare de dos fills volàtils, Josto (Jason Schwartzman) i Gaetano (Salvatore Esposito). Al capdavant dels afroamericans per Loy Cannon (Chris Rock en el seu paper més dramàtic), pioner de les targetes de crèdit. Les dues bandes inicien una espiral d'acció on surt tocat fins a l'apuntador. La trama recorda una mica a El padrino de Harlem, encara que «Fargo és infinitament millor, ja que no s'encanta en els embolics de faldilles.
