Quan Apple va anunciar que es llançava a la producció de sèries creant la seva pròpia plataforma semblava que naixia un nou monstre televisiu: a aquella presentació s'hi van pronunciar grans noms com Steven Spielberg, M. Night Shyamalan, Reese Whiterspoon i Jennifer Aniston, i tot apuntava a un èxit segur. Però ara que ja fa un temps que està disponible al nostre país, fa l'efecte que ningú no la mira o, en el millor dels casos, no sap ben bé què ofereix. Els motius són diversos. Segurament el primer és que, tot i ser barata (cinc euros al mes, excepte que t'hagis comprat un producte Apple: aleshores tens el primer any gratuït), només té producció pròpia, és a dir, que només hi ha el grapat de sèries i les poques pel·lícules que s'han engrescat a finançar per a l'ocasió. Per tant, d'entrada es perd el factor de remenar i triar, perquè el catàleg es veu de pressa. Després hi ha el tema de la qualitat, perquè si bé és cert que comença a acumular títols interessants, molts dels que s'hi troben criden poc o gens l'atenció, en gran mesura perquè la mateixa escassedat de la plataforma l'ha condemnat a un cert ostracisme informatiu i també perquè l'oferta de les seves competidores és a anys llum.

Això no vol dir, dèiem, que no tingui sèries recomanables. Apple va començar molt forta amb The Morning Show, un drama que comença quan el presentador estrella d'una cadena de televisió és acomiadat per una successió de casos d'assetjament i abús sexuals a les seves companyes de feina. A banda de la seva valentia a l'hora de mirar de cara una xacra que ha esquitxat de ple les grans corporacions mediàtiques dels Estats Units, brilla per la seva dimensió coral en què destaquen grans intèrprets com les esmentades Whiterspoon i Aniston, Steve Carell, Mark Duplass i Billy Cudrup. Va arribar a estar nominada als Emmy i ha estat una sèrie força comentada, però fa la sensació que ho ha estat més pel tema que tracta (que ja havia saltat a la palestra feia mesos) que no pel seguiment que es feia de la història.

En un registre molt diferent, i també molt desigual, s'hi ha situat Servant, el pervers thriller produït (i dirigit en alguns episodis) de M. Night Shyamalan sobre un matrimoni que contracta una mainadera per fer-se càrrec d'un nadó una mica especial: en realitat és el ninot que la mare veu con el seu fill després que el de veritat morís a les poques setmanes de néixer. Les coses donen un tomb quan, un bon dia, el pare descobreix que el ninot ha cedit el seu espai a un nen de debò. Irregular perquè alguns episodis són d'un obvi que fan caure d'esquena, també hi ha passatges molt malsans que destaquen pel seu ús de la planificació per crear suspens.

Dit d'una altra manera: quan és Shyamalan, és molt bona, i quan s'allunya d'ell, cau en picat.

Curiosament, les tres millors sèries d'Apple han acabat sent les que menys soroll estan fent. La primera és, sense cap mena de dubte, Defending Jacob, un melodrama familiar amb tocs de thriller sobre un ajudant del fiscal que veu com acusen el seu fill de l'assassinat d'un company de classe, i tant com ell com la seva dona van trobant proves que apunten cap a la seva culpabilitat. Molt ben rodada amb un tempo reposat que la fa molt addictiva i catàrtica (atenció al darrer episodi i més concretament al clímax, una escena que genera una tensió realment colpidora), destaca per la gran feina de Chris Evans, Michelle Dockery i Jaeden Martell.

La segona és Home before dark, una sèrie d'aires clàssics sobre una nena que es trasllada a viure de Brooklyn a un poble i acaba immersa en la investigació d'un cas criminal que té més a veure amb el seu entorn del que mai s'hauria pensat. Esta més ben plantejada que desenvolupada (sobretot perquè acaba caient en alguns clixés que al principi sembla defugir obsessivament), però igualment és una entretingudíssima aproximació als relats de detectius de tota la vida.

I, finalment, convé reivindicar, i molt, Mythic Quest: Raven's Banquet, comèdia sobre les hilarants desventures de l'equip creador d'un popular videojoc. Molt més irreverent que sèries germanes com Silicon Valley, destaca per la seva reivindicació de l'humor nerd més surrealista i la seva capacitat per torpedinar les expectatives de l'espectador. El seu culte va creixent, com ho demostra que Apple la va renovar immediatament per una segona temporada.

Ara només falta veure si l'engreixament del catàleg serveix per combatre la indiferència que provoca la plataforma o, per contra, les seves sèries estan condemnades a passar desapercebudes encara que no s'ho mereixin.