D'Arsèguel a Cava, als peus del Cadí

SALVADOR REDÓ/ Són nou quilòmetres que serpentegen entre boscos de pi roig, però també d’àlbers i de pollancres que a la primavera i estiu difereixen del verd més fosc de les coníferes i que a la tardor es desmarquen dels colors freds per adoptar per unes setmanes la gamma d’ocres. Arsèguel, tot i que és el poble més gran, no és pas el menys tranquil. De fet, pels seus estrets i a voltes costeruts car-rerons hi passa ben poca gent, tanta com veïns; però és que són poquets. Les cases tenen un sobrenom com és costum als pobles de Catalunya. A Arsèguel hi ha, per exemple, cal Carcolze, que llueix una placa de rajoles a la façana dedicada per l’Ajuntament de Sitges al restaurador i xatonaire Francesc Carcolze, fill d’Arsèguel. També hi ha cal Magre, que tenen el forn de pa, cal Xerat...

A partir d’aquest poblet de cases arraulides i de teulades vermelles de teula cuita, la carretera que ens hi ha dut s’estreny, s’esmuny i puja fins a Cava. En el trajecte deixem el trencall d’Ansovell, que és a l’altra banda de la vall congosta. Arribem a Cava: església dedicada a sant Climent, quatre cases i cementiri amb dues creus. La carretereta s’obre pas entre trams de bosc de roures centenaris folrats de molsa gruixuda; els uns i els altres, els roures i la molsa, fa dies que conviuen. Circulem entre obagues i regs d’aigua. Els noguers i els pollancres també hi són, en aquest esplèndid món vegetal, i tots competeixen per un pam de terra negra que l’aigua insisteix a endur-se avall i que les arrels procuren aturar.

Els boixos, maltractats des d’antic perquè de la seva fusta se’n fan bons estris per a la cuina, també participen de la silent contesa. Des de Cava el viatger veu el Cadí emmarcat en una geografia més antiga i aturonada que és la que deixa créixer la botànica. És el Cadí de les parets tallades a cop de mall; de la pedra nua que la calitja emblaveix; és el Cadí ben diferent del d’esquena d’ase que veiem des de la Catalunya central.