Notícies | Planes

Sagres, el refugi del navegant

Aquesta regió portuguesa destaca pels paisatges dramàtics d'immensos penya-segats mirant cap al mar i platges gairebé desertes
16-02-2021 10:07
0 vots
Cap Sant Vicenç J.M. Pérez-Muelas

Cap Sant Vicenç J.M. Pérez-Muelas

Pels carrers de Sagres (Portugal) sempre és setembre, encara que estiguem a final de juliol. Uns quants bars oberts reben el viatger després d’un llarg viatge a través del sud d’Espanya. Sagres té aquest caràcter de provisionalitat de les ciutats de costa, enfilades a l’oceà a la mercè de la pesca i de les tempestes. Autobusos d’anglesos, alemanys i francesos descarreguen una multitud de joves que durant la nit escenificaran el desembarcament de Normandia, cubalibre en mà. Però la trobada amb les hordes bàrbares dura a penes un parell de nits. Sagres depèn tant dels penya-segats que l’envolten que no té sentit si no hi ha llum que els il·lumini. No hi ha espai per a les platges. La geografia es retorça en roca escarpada. A Sagres s’acaba el sud i comença l’oest. És el territori del vent, que ve per tots costats carregat de sal i olors marines. Un vent fred que arrossega el viatger a posar-se una jaqueta i vestir-se d’hivern.

El cap Sant Vicenç és a tot just uns quilòmetres. El lloc més occidental d’Europa és el cap da Roca, però sentimentalment Sant Vicenç no el necessita per ser especial. Esmolar la mirada a la recerca de terra més enllà de l’horitzó és un exercici espiritual més que físic. Tan sols hi ha gavines i un capvespre immens. La gent envolta el cap i guarda silenci en el moment culminant. Acaba el dia. Aplaudeixen quan la bola de foc cau a l’altre costat. La nit arriba amb les seves nostàlgies d’aventures i Sagres es torna vulgar. Enlaira el vent de nou.

Durant el segle XV, Enric el Navegant va crear el que es coneix com l’Escola de Sagres. La història és més mite que veritat, però els viatges es formen també d’il·lusions. L’infant sabia que no anava a regnar i, en lloc de passar els seus dies entre la caça i alguna torrassa de l’Alentejo, va decidir sortir a explorar el món. Va ser des de Sagres. Aquelles cases enfilades als penya-segats serien la seva base d’operacions. Des d’allí, savis vinguts de tot el món estudiaven les estrelles. Es perfeccionaven els instruments de navegació: els astrolabis, l’ampolleta i la brúixola. També es repassaven mapes. El de Ptolemeu s’examinava com un cos nu. Des del cap Sant Vicenç, Portugal va canviar el món. Primer va ser el nord d’Àfrica. Enrique va conquistar Tànger i Ceuta. També les Açores i les altres illes de l’Atlàntic. Aviat comprendria que el finis africae era una llegenda i va manar els seus vaixells al sud del Cap Verd, i van arribar a l’actual Sierra Leone. L’infant portuguès va ser un viatger apassionat que no va dubtar a abandonar el vaixell per descobrir emporis governats per homes negres, descrits solament en còdexs antics.

En la Sagres d’avui dia no queda res d’Enric el Navegant. Pocs dels que visiten la ciutat hauran sentit parlar d’ell. Les seves discoteques i cafeteries no necessiten el seu nom per justificar la seva existència. Però no entendran llavors que el cap Sant Vicenç no és el final d’Europa, sinó l’inici d’un món per explorar que arriba fins a les costes d’Indonèsia, a la mar de Java. Sense Enric el Navegant no hi hauria hagut caravel·les ni Colom. Ni Amèrica ni home a la Lluna. I tot des d’una franja desolada del sud de Portugal.

Però el viatge no s’interromp a Sant Vicenç. Cap al nord s’estén la costa Vicentina. És un parc natural, salvatge i despoblat, la zona no turística de l’Algarve. Les carreteres són estretes i sovint estan tallades per branques de pins que el vent ha arrencat. La costa no està poblada d’urbanitzacions ni camps de golf. És un territori al qual no gaires s’atreveixen a aventurar-se, més enllà de Vila do Bisbe, perquè el món està fet solament per a gent intrèpida.

Santuari de surfistes
Amb el cotxe i sense rumb fix, seguint les línies corbes de la carretera, vaig arribar per casualitat ja fa molts anys a Aljezur. És una població situada a un parell de quilòmetres de la costa. Però està enlaire. El domini de la mar és tal que sembla que estiguis volant per sobre de les ones. Allí es troba la platja d’Arrifana. Es considera un santuari per als surfistes. Els que tenim por a l’aigua i no sabem nedar, observem amb enveja com l’home ha pogut dominar la mar fins a cavalcar-la. La platja s’amaga en un penya-segat violent de més de cent metres d’altura. Un tall de la geografia que provoca vents titànics i unes ones espectaculars. Però en la sorra es respira pau.

Tota la costa Vicentina està esquitxada de fars que anuncien als vaixells que el gir és a prop. A uns minuts amb cotxe hi ha la platja d’Amoreira, travessada per un riu que durant la marea alta es converteix en un Nil portuguès. Els visitants s’aventuren en les seves aigües, contracorrent, jugant a resistir l’impuls de la marejada. És un espectacle deliciós la conjunció dels líquids: l’aigua freda i salvatge de l’oceà i el camí tranquil del riu deixant-se atrapar per la mar. Allí s’entén que no hi ha castell en el món per dominar l’ànima d’un home viatger. Que en res queden les pedres d’un edifici i només roman el que és buscat. El far Sant Vicenç anuncia la nit. Sagres torna a condemnar-se a ser com les altres ciutats de costa.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Més plans

Catedral de Càller

Càller: Voluntat de filla única

No hi ha millor exemple de canvis culturals que les pedres de la catedral. Com qualsevol monument estès en la cronologia, és una mescla d'estils

El pont de Mostar

Mostar: El salt de Neretva

Centenars de turistes semblen ser desconeixedors del que hi va ocórrer pràcticament el dia d'ahir, però la ciutat bosniana necessita aquesta amnèsia que dura des de l'alba fins a la posta de sol

Església de Sant Miquel Arcàngel a Perusa

Perusa: La fórmula del paradís

Una ciutat d'estructura medieval però que ha sabut emmotllar a la perfecció les innovacions renaixentistes

De:
Fins a: