Quan el despertador va trencar el silenci de la nit José Núñez i jo ja estàvem desperts feia uns quants minuts. Eren les quatre del matí. La humitat es condensava en els vidres de la finestra. No havíem baixat dels quaranta graus. Al maig, l’Índia és una caldera que es prepara per a l’arribada del monsó. A les ciutats amb riu, els mosquits busquen la frescor de la pell humana. Ni les mosquiteres són efectives. Vaig agafar la galleda de plàstic que ens servia de dutxa i em vaig rentar com bonament vaig poder. Després de vestir-me de lli llarg, la suor va tornar al front i a l’esquena. Seria un dia més calorós que l’anterior.

Havíem arribat a Agra feia un parell de dies. Com qualsevol viatger, no podíem trepitjar l’Índia sense contemplar de prop el Taj Mahal, «el monument d’amor més impressionant del món», com l’anomenen les agències publicitàries per a turistes cursis. Des del primer moment, ens va quedar clar que el contrast entre el mausoleu i la resta de la ciutat solament s’entenia sota els estrictes paràmetres indis de pobresa. Sobre el bell marbre blanc de línies negres, milions de barraques construïdes en plàstic i branques es multiplicaven, a un costat i a l’altre del riu.

Agra és una de les ciutats més pobres de tot el país. Els viatgers caminen entre multituds de pidolaires descalços per la sorra abrasadora. Els carrers de l’entorn del Taj Mahal són un mercat d’espècies, animals vius engabiats i carcasses de mòbils que solament serveixen a Occident. L’olor impacta el viatger, una mescla de suor, suc podrit i calor concentrada en els teixits dels tendals. És un món difícil de compaginar a l’altre costat del mur que separa els jardins i fonts del mausoleu.

El José i jo havíem visitat el Taj Mahal la tarda anterior, abans del vespre. La gran esplanada, vestida de roses humides i fonts, és un assaig de paradís terrenal, tancat en uns quilòmetres d’irrealitat. Els turistes es fotografien intentant capturar la cúpula de l’edifici amb les mans. Nosaltres passegem en silenci, observant les flors, els quatre minarets que apunten als punts cardinals. Entrem al palau de marbre i el fred sec ens va envoltar. L’obra és un capritx entre la femta. Una gota de bellesa impune en una mar de pobresa. Costa assimilar el contrast i mantenir l’exemplaritat del bon explorador, que es meravella malgrat el dolor previ.

El Taj Mahal va ser també un dolor inscrit en l’emperador Shah Jahan I, que, després de la mort de la seva esposa, Mumtaz Mahal, va manar construir el mausoleu que serviria com a tomba i record. És el gran exemple arquitectònic de síntesi àrab i indi. La perfecció de les corbes, sinuoses fins aconseguir el cel, testimonien un passat musulmà a l’Índia que tanta sang ha vessat, sobretot durant el segle XX. Al capvespre, quan els turistes començaven a omplir els restaurants especialitzats en pollastre masala, el José i jo ens quedem en una cantonada del jardí, apreciant aquell monument que semblava haver estat fet per a nosaltres en aquesta hora determinada, al costat del riu Yamuna, com si fos un líquid celestial que emana directament de la seva cúpula.

Per això estàvem dempeus a les quatre del matí d’aquell dia. Només amb alguns sacrificis es podia trobar la bellesa absoluta. El tuctuc ens esperava a la porta de l’hostal. Els carrers estaven buits. Hi havia una falsa pau. Els venedors dormien al terra, al costat de les seves botigues. Les cabres que serien venudes l’endemà llepaven la calç de les façanes de les cases. Observem una família de micos disputant-se un tros de carn. El trajecte va durar mitja hora, però hi arribem abans de començar el dia, creuant el Yamuna per la part occidental de la ciutat, la més pobra, fins arribar a la ribera oposada del riu, on les aigües submergeixen la terra en arrossars i la ciutat segueix ancorada en un temps anterior al Taj Mahal.

Va ser dels moments més intensos de la meva vida. Tot estava fosc i el mausoleu resplendia amb llum pròpia, reflectia la seva cúpula en les aigües com si fos de setí. Mentre el José fotografiava unes instantànies, jo vaig observar a l’altre costat, gairebé per casualitat, una dona asseguda sota un gran arbre. Anava vestida de blanc, color que es reserva a l’Índia per a les vídues. Ser vídua en aquest país és pitjor que la mort. La dona sense el seu marit deixa d’existir. Té tres opcions: o casar-se amb el seu cunyat, o entrar en una espècie de convent per a tota la vida o cremar-se en la mateixa pira que el seu marit. A pesar que el Govern Indi ha prohibit aquesta pràctica, són nombrosos els casos. Però aquella dona que vaig veure sota l’arbre era molt jove. Mirava cap al riu, com si no existíssim ni el José ni jo, darrere de la cúpula del Taj Mahal, esperant tal vegada l’alba, la sortida d’un sol que ens abrasaria durant tot el dia i que involucraria la ciutat en el mateix cercle de pobresa extrema i jardins per a turistes.

Al cap de pocs minuts, el conductor del tuctuc ens va obligar a tornar a la ciutat. Discutir amb un indi és difícil. Li paguem el doble del que s’estableix al principi. Quan tornem al jardí, ja havia sortit el sol. No quedava rastre de la vídua. Començava un altre dia a Agra.