Els habitants de Maribor ja havien preparat els seus vestits de tardor: botes d’aigua, impermeables i paraigües. Els bars tornaven a representar a les places el joc de les terrasses. Avisats que s’havia acabat l’aiguat, Maribor reprenia el pols de les hores de sol que encara li quedaven al dia. Érem a la ribera nord del riu Drava. Creuava la ciutat amb aspecte gris, carregat de troncs dels arbres dels Alps Julians. En uns mesos, seran blocs de gel els que transporti l’aigua i les cafeteries començaran la seva vida interior amb parets decorades imitant els palaus vienesos.

La segona ciutat més important d’Eslovènia és la menys eslovena de totes. Maribor es descriu com un entramat de carrers esqueixats de l’imperi austrohongarès. La seva arquitectura, senyorial, recorda els barris de Viena, sense renunciar a una certa grandiloqüència. Però les mesures dels seus edificis no són desproporcionades. La ciutat assumeix la petitesa de la seva anatomia i l’exhibeix amb orgull. Avui dia Maribor té nombrosos parcs, on els boscos envaeixen la ciutat i els cotxes han deixat pas a les bicicletes. Barris residencials amb palaus diminuts perquè la vida no necessita excessos, i esglésies que volen ser bar-roques però queden en l’intent.

No obstant això, Maribor té encant. La ciutat no aspira a ser bella a la manera de Cracòvia, Budapest o la mateixa Ljubljana. Però ho aconsegueix. I l’efecte resulta més gratificant. Passejar per la Usnjarskaulica, la ribera del riu, suposa un delit per al viatger tranquil. Els desmais acaricien les aigües del Drava i els ànecs i cignes s’arremolinen a la riba esperant la seva ració de pa diària. Ens asseiem al Kavarnika Rokaj, una vinoteca amb vista a l’altre costat del riu. La Baixa Estíria és una regió vinícola que en els últims anys ha perfeccionat un licor fort i negre, però que, acompanyat amb formatge, no té per què envejar res que s’hagi pres després d’un dia de caminada.

La història de Maribor és un reflex de Centreeuropa. Cruïlla de camins, una gran part de la seva població és alemanya i parla l’alemany com a llengua materna. Els carrers estan retolats també en aquest idioma, fent més sorprenent encara aquella pasterada històrica que va ser Iugoslàvia, on un podia parlar alemany, eslau i albanès sense sortir de les seves fronteres. Però aquesta circumstància la va marcar irremeiablement. Les escenes de Hitler entrant a la ciutat l’abril del 1941, amb una multitud enfervorida, arrossega Maribor cap a odis presents entre serbis i eslovens. Ho va retratar magníficament Emir Kustiruca a Underground, amb Marlenne Dietrich de fons, a ritme del pas de l’oca.

El barri jueu és a tot just uns metres del nostre vi fosc. Són a penes uns carrers que ja poc diuen d’aquells anys on es llegia la Torà. La sinagoga és una casa blanca emblanquinada amb una teulada de dues aigües marró. D’una senzillesa afable, a la petita plaça es respira silenci. Un monument recorda els antics habitants, gairebé tots exterminats. Les seves cases, encara buides, són espais abandonats que miren de cara al riu i per on els viatgers es perden. Costa molt imaginar un món anterior, amb places curulles de nens i pastisseries kosher. Però Maribor en això també és austera. Ha estat tantes coses durant el segle XX que sembla haver-se immunitzat per sempre de qualsevol esdevenir històric.

Cuina i història

La nit s’abalança sobre la ribera del Drava i nosaltres passegem pel Trije Ribniki, un immens parc anglès amb camins de pedra i fonts mitològiques. Malgrat ser de nit, ho trobem obert. El vi ens va animar a seguir la senda.

Els arbres aguditzaven la lluentor dels fanals i moltes famílies aprofitaven els últims minuts per passejar, abans de tornar a les seves llars.

En la profunditat del bosc trobem la llum d’una casa. Es tractava d’un restaurant amb forma de cabanya de fusta. La cuinera ens va convidar a entrar-hi, encantada de trobar viatgers a la meitat de la nit. Començava a fer fresca, malgrat la llunyania del riu.

Quan vam seure, ens va servir sense proferir cap paraula. Ens va dir per gestos que ens fiéssim d’ella. Sabíem de sobres que la millor manera de conèixer l’esperit d’un país és a través de la seva cuina. Els plats que ens van presentar eren una síntesi de la seva història: eisbein alemany o braó de porc, kranjska klobasa, una salsitxa típica eslovena amb fort caràcter eslau, golaz (gulasch) hongarès i, per finalitzar, potica, un dolç eslau de pa i nous.

Ens ho vam menjar tot sense oposar resistència i vam sortir de la cabanya amb acerb patriòtic de Maribor, una ciutat que ha sabut, entre multitud de camins, perseverar en el temps i en la seva identitat. I sense fer soroll, sense ser populosa, ni capital, ni tenir postals per emmarcar en els frigorífics, persevera en la memòria del viatger. I no se’n va. Al contrari. Lluita perquè torni.