Emperadors i prínceps, cabdills, inventors i erudits: des de l'edat mitjana, Nuremberg és el reflex de la història alemanya, impressionant, palpitant, variable entre grandesa i tragèdia. Lloc símbol del nazisme i de la bogeria de Hitler, avui dia la ciutat té els signes d'aquest fosc passat amb la intenció de no oblidar-ho perquè aquests fets mai més es tornin a repetir.

Encara que el centre de la ciutat va ser destruït -el 90 % durant la Segona Guerra Mundial-, els ciutadans d'aquesta urbs van fer un gran esforç per reconstruir-la i fer ressorgir de les cendres del conflicte bèl·lic més important dels segle XX. Entre el 1943 i el 1945, l'aviació aliada va bombardejar especialment Berlín, Dresden, Colònia, i aquesta mateixa el 2 de gener de 1945. Les raons eren simples. El Führer havia establert la segona ciutat de Baviera com l'epicentre del III Reich, atès que a l'edat mitjana, Nuremberg va ser la capital del Sacre Romà Imperi Germànic.

La vella Nuremberg va ser aixecada pedra a pedra en la postguerra. I fins al 1966 va treballar per deixar-la més o menys com estava segles enrere, abans de la ferida del nazisme, quan havia estat camp fèrtil de la cultura i la ciència teutona. Gràcies a això, avui dia es pot gaudir dels seus edificis rosats, els seus monuments i els seus carrers plens d'encant. El centre està dividit en dos pel riu Pegnitz i ben delimitat gràcies a la muralla que s'ha conservat pràcticament sencera -encara que moltes de les seves pedres són negres perquè es van cremar durant els bombardejos.

A més a més del seu imponent castell que domina la ciutat des d'un turó, també és una revisió de l'art del Renaixement que va immortalitzar Albrecht Dürer, un dels exponents més rellevants d'aquest moviment artístic fora del territori cultural d'Itàlia. El «fill pròdig» de Nuremberg va deixar 90 pintures, 130 gravats i centenars de dibuixos.

Però no queda aquí. També va jugar un paper important durant els segles successius: d´aquí va néixer el ferrocarril -considerat el millor i més puntual del globus. El riu Pegnitz divideix la ciutat en dues zones diferenciades: el barri de Sant Llorenç i el barri de Sant Sebald, a prop del castell. El riu no només partia la vila en dues urbanísticament sinó socialment, ja que al barri de Sant Llorenç hi vivien els artesans, mentre que al de Sant Sebald hi havia les residències de la noblesa.

L'església de Sant Llorenç és un dels exemples d'arquitectura romànica més bonics de la regió. Dues torres altíssimes s'eleven cap al cel, dominen la plaça i es converteixen en dos dels elements que constitueixen el paisatge de de Nuremberg. Dos dels elements més curiosos del temple es troben a banda i banda de l'entrada. A la dreta, hi ha dos bonics baix relleus de bronze, mentre que a l'esquerra de l'entrada principal es troba una de les 70 fonts de la ciutat, on es pot veure un nen raptat pel diable perquè havia fer servir massa a la babalà l'art de l'escriptura.

El Pont dels Carnissers ajunta els dos barris. L'emperador i els seus cavallers passaven per aquí per arribar al castell. L'estructura del pont s'inspira en el Pont de Rialto de Venècia, que arriba a la plaça del Mercat, on s'alça l'església de Nostra Senyora.

Els carrers de la ciutat, a més del fervor de la vida nocturna amb una escena musical de primer ordre, presumeixen de tenir la densitat més alta de cerveseries del país, on es pot gaudir d'un xarop de llúpol i ordi tan negre com el cafè, i de la particularitat de les seves salsitxes fregides -anomenades Bratwurst- més petites que en altres racons germànics. I encara que hi ha llocs escampats per tota la ciutat on es poden degustar, un dels restaurants més típics és el Goldenes Posthorn, en ple centre, especialitzat en cuina tradicional francona.

Enrere va quedar l'època de l´horror que va deixar milions de morts. Nuremberg també va acollir els famosos judicis contra els criminals de guerra, entre el 1945 i el 1949. En l'actualitat, la ciutat vol oblidar. Convertir-se en símbol de pau. Perquè encara que el passat és presència aquí, ja no ho és per a tots.