«Valer un potosí». Durant dies no vaig deixar de sentir aquesta dita per referir-se al fet que alguna cosa costa una fortuna, cada vegada que explicava a algú que anava a visitar aquesta ciutat boliviana. De primer, Potosí impacta el visitant. És lletja, rude, difícil. La seva entrada per carretera des de Sucre convida a seguir el camí cap al salar de Uyuni. Milers de cases construïdes amb maons vesteixen de marró un enorme vessant situat a les faldes del Cerro Rico.

No s´albira cap signe de bellesa per cap banda. Però aquesta ciutat, que entre els segles XVI i XVIII va ser un dels epicentres econòmics de l´imperi espanyol gràcies a les seves mines de plata, té un gran cor. Costa veure´l perquè cal passar uns quants carrers polsegosos i costeruts per arribar al seu nucli urbà. Fins i tot sense ser d´una bellesa espectacular, Potosí té uns edificis i unes cases colonials que recorden el pas dels espanyols. Situada a 4.000 metres d´altura, la seva història gira entorn d´aquesta muntanya de color ocre. Aquesta enorme muntanya ferida per l´acció de l'home, d´on encara emanen rics minerals, és la que li ha donat un reconeixement internacional.

Entrar en una de les mines és una de les típiques excursions que pot fer qualsevol turista que no tingui claustrofòbia. Hi ha espais on amb prou feines cap un cos entre la pedra que forma el laberint construït a l´interior de la Pachamama, com anomenen la mare Terra. A dins, el Tío espera. Una figura semblant a un diable rep les ofrenes de fulles de coca, alcohol i cigars dels treballadors perquè els milions de tones de terra que els envolten no s´enfonsin. Aquesta imatge ha sobreviscut al pas dels anys; els espanyols la van crear per obligar els indígenes a treballar. N´hi havia que es negaven a treure plata de la mina en veure que els colonitzadors no hi entraven. La solució: crear al Tío i assegurar que, si no treballaven, el farien enfadar, amb les ja sabudes conseqüències.

Els miners que avui dia treuen plata i zinc de les venes del Cerro Rico són seriosos i de poques paraules. Deu ser per la duresa de la feina, o perquè estan tips dels turistes que els visiten cada dia, però a penes contesten les preguntes de la guia que dirigeix el tour.

De les poques explicacions que Wilfredo va donar, vaig saber que treballen unes set hores al dia i cinc dies a la setmana. També, que guanyen uns 4.000 bolivians al mes (uns 470 euros, el doble del sou mitjà del país). O que ell és el cap d´una quadrilla de tres persones, que, a més de picar la terra, entren i treuen una vagoneta per unes vies per retirar els minerals ancorats a la terra. Tot això ho explica assegut, esperant el bolquet, amb una gran bola de coca a la galta dreta i amb la mirada fixada a terra. Fins que arriba. Llavors agafa la pala i comencen a carregar-lo. Fa unes cinc hores que són dins d´aquesta tràquea subterrània. «Encara ens en queden dues [d´hores]», diu. I poc després la càr-rega recorre mig quilòmetre fins que un punt de llum natural apareix a la llunyania. I tornen a agafar aire pur abans d´entrar de nou. Així una vegada i una altra. Dia rere dia durant tota una vida.