Si aneu a comprar a la botiga del costat i demaneu «moixernons» per al fricandó, si us fixeu bé en el sobre o pot veureu que hi posa, en parèntesi i en lletra més petita, «cama-secs», o simplement, el nom llatí d´aquest bolet (Marasmius oreades). Però si al pot en qüestió hi posa (amb els bolets sempre ens entenem en llatí) Tricholoma georgii, al.leluia!, no us donen garsa per perdiu, sinó autèntics moixernons, molt més perfumats i bons que els innocents -i no obstant apreciables- cama-secs.

Ambdós bolets, cama-secs i moixernons, s´utilitzen, en efecte, en sec, per guarnir i aromatitzar plats de carn, d´arròs, de pasta, de verdures. Amb una diferència important: el moixernó té una flaire tan penetrant i un gust tan realçat que per acompanyar el fricandó i altres guisats només se n´han d´utilitzar uns quants, per donar gust. El seu preu superior, doncs, queda justificat. Fins i tot reduït a pols, es pot considerar com una espècie. No obstant, el producte existent al mercat, normalment, sol ser cama-sec, que els comerciants s´han enginyat a etiquetar de «fals» (en lletra petita) «moixernó» (en lletra ben grossa, que és el que es veu).

Però si us fa goig caçar bolets, els podeu trobar in situ a la Cerdanya, una de la comarca amb més «moixorneres» (llocs on es fan) de tot Catalunya. En fresc, són una autèntica delícia primaveral: passats per la paella amb all i julivert, en truita o amb ous remenats, amb guisats de carn i, fins i tot, combinats en plats més agosarats, com amanides.

El moixernó és també dit «moixeró» (recordeu el Parc Cadí-Moixeró), «moscardó» i «bolet de Sant Jordi». El seu nom espanyol és seta de Orduña o de San Jorge i, en basc és el famós perretxiko; en francès és mousseron. Pel que fa al cama-sec, és «carmanyola» a la Cerdanya i, també carrerola, carrereta, cremallola (nom no recollit al Diccionari Català Valencià Balear), corriola...

El cama sec és també anomenat, com dèiem, «fals moixernó», i això ja indica els usos que se li dóna.

Tornant al moixernó pròpiament dit, és també anomenat, en llatí, Lyophylum georgii; també Calocybe gambosa o Tricholoma gambosum. De fet, però, cal tenir en compte que els tricolomes són uns bolets comestibles molt abundants, amb diverses varietats, incloent algunes que es mengen a Xina, procedents dels prats de Mongòlia, que es comercialitzen secs.

El moixernó, fins i tot, es pot menjar cru, un cop net i tallat a làmines ben fines; pot acompanyar, d´aquesta manera, excel.lents amanides d´inspiració moderna, condimentades amb una vinagreta suau.

És un bolet molt apreciat a Catalunya, però també a Occitània i França, a Itàlia i al País Basc. A Euskadi , segons les zones, té noms diversos: susa, zuza, ziza, ziza-zuriya, udaberriko zizazuri i el conegut perretxiko, que ha passat a l´espanyol i al gallec com a nom gastronòmic.

El nom que se li sol donar de «bolet de Sant Jordi» fa referència al suposat temps en què surt: però sempre sol ser, almenys a Catalunya, més tardà. A la Cerdanya la seva època és el mes de maig, però al juny encara se´ne troben, potser una mica eixarreïts. Sigui com sigui, el moixernó fresc és una de les delícies primaverals, com les múrgoles, els espàrrecs de bosc o les xicoies. Peró són també bolets de tardor, que es troben a Catalunya i que, per tant, es poden menjar en fresc: fregits, en una bona truita o truitada amb all i julivert.

No obstant, ara -potser a causa del canvi climàtic- fes poden trobar aquests bolets a destemps. Si hi ha pluges, per exemple, es troben a la primavera-estiu a la Cerdanya i altres comarques.

Els rossinyols, camagrocs, trompetes i peus de rata també poden ser bolets de primavera. Heus aquí una família que destaca pels seus vistosos colors i perfums. Groc-taronja i delicat perfum d´albercoc del rossinyol (Cantharellus cibarius), ocre del camagroc (C. lutescens) i negre intens de la trompeta dels morts (Craterellus cornucopiodes). Tots ells bolets excel·lents, i d´un gran prestigi gastronòmic arreu, tant en la cuina tradicional com en la moderna (pel que fa a la trompeta).

El rossinyol, dit també vaqueta (Garrotxa) i agerola, és la girolle o chanterelle dels francesos -nom, aquest darrer, adoptat a Anglaterra-, el gallinaccio italià, el Pfifferling alemnay, el susa o ziz-ori basc i el rebozuelo o cabrilla dels espanyols.

És molt abundant i estimat a les comarques de Girona, i el retrobem a França, Suïssa i països del centre d´Europa i països eslaus. És molt bo fresc, assecat o confitat. Acompanya plats de carn o de peix, i fins i tot llegums, com les llenties.

El camagroc, rossinyolic o rossinyol de pi és apreciat a Barcelona, Osona, etc. i no considerat, en canvi, a Girona, tot i que ara també és conegut i utilitzat. També s´asseca -ja que és poc carnós i aromàtic- i s´en pot fer pols; és excel.lent, com el seu parent rossinyol embudat.

Finalment, la trompeta de la mort, dels morts, dels difunts, rossinyol negre o orella de ruc, també de poca carn, fràgil, però subtilment aromàtic i de gust dolcenc, dóna color, aroma i textura als plats que acompanya -com alguns creats per Santi Santamaria, del Racó de can Fabes, que, més que ningú, ha sabut portar el paisatge ala cassola-.

Finalment, cal citar el peu de rata o maneta (Ramaria aurea), excel.lent en amanides i, sobretot, combinat amb d´altres bolets, en fresc o confitat, en platillos i guisats. El comestible té un intens color groc, els liles no són comestibles, un aspecte aquest de dicromatisme o dimorfisme que sempre cal vigilar en els bolets. A vegades, segons l´any, també podem trobar rovellons i pinetells en ple estiu...