Us agrada el conill? És una carn molt agradable i sana i que permet ser cuinada de moltes maneres, i no solament a la brasa amb allioli, una recepta antològica de la cuina catalana. Ara, els joves no en mengen ja que, per influència anglo-saxona, l´associen a una mascota. Això és culpa de molts pares que regalen un conill al nen... S´ho haurien de pensar, ja que poden convertir el seu fill en un ignorant d´una de les carns més bones que hi ha. Si voleu fruir del conill, podeu assistir a la Fira del conill de Vilafant el 3 d´abril, l´única que es fa a Catalunya.

El conill és un mamífer de la família dels lepòrids. El terme «conill» és un nom comú i els animals que s´anomenen «conills» es reparteixen en deu gèneres diferents. Hi ha el conill de bosc o salvatge, però el que utilitzem correntment és el conill de gàbia o de granja. En general, els conills són animals petits que no superen el mig metre, amb una cua molt curta i unes orelles molt llargues. Tenen unes potents potes posteriors que utilitzen per desplaçar-se corrent i fent salts. Són exclusivament herbívors i els que som de pagès ho sabem bé, ja que de petit, a pagès, anava a buscar herbes per a la seva alimentació.

Els historiadors diuen que el conill és originari de la Península Ibèrica: hi ha lingüistes que suggereixen que aquest nom geogràfic voldria dir, en alguna llengua pre-romana, «terra de conills». Potser els romans el varen dur a d´altres indrets, ja que trobem conills a Occitània (sud de França), Bèlgica, Grècia, Bulgària, Polònia i, de forma abundant, a l´illa de Malta. I menys al Magrib, on el nom es pot confondre amb els plats de llebre. Però es menjava en altres països, com a Flandes -on es guisava amb prunes, com a Catalunya- o a Polònia -on se´n fa una sopa. Amb tot, ara el conill és pràcticament una menja exclusiva de la Mediterrània. Als Països Catalans és, potser, on se´n menja més però també a Espanya, Portugal, molt poc a Galícia i al País Basc (o, simplement, no se´n menja); una mica a Occitània, una mica -poc- a França; gens a Anglaterra -on ara és considerat un pet, animal domèstic-; i ni parlar-ne a Amèrica Llatina que, en canvi, mengen conill porquí o cobaia -sobretot al Perú, on es diu cui-; i molt menys als Estats Units.

Un dels plats més emblemàtics de la cuina catalana és el conill amb allioli -plat que ha estat popularíssim. També el mengem rostit a la cassola, amb samfaina, amb bolets, amb prunes o altres fruites, al jaç o a la rabiosa, amb arròs o fideus -Mallorca-, farcit, amb bolets, amb patates, al forn, amb cargols, amb patates o amb ceba. També es fa amb arròs, amb fideus, en «platillo» i en plats de mar i muntanya -per exemple, conill amb cargols i sèpia, o bé llamàntol. També es pot fer a la cervesa, a la mostassa, amb all a l´estil de Malta i Portugal, etc.

El conill, en efecte, és també la carn preferida a Malta. Hi ha, fins i tot, un assaig històric que suggereix que és un emblema de la resistència dels camperols maltesos contra tantes invasions que ha sofert l´illa. La fenkata o àpat de conill, doncs, esdevé un símbol de la identitat nacional maltesa. És tradicional degustar-lo la vetlla de Sant Pere, una de les principals festes de l´illa (29 de juny). Ho vaig poder saber un any que hi vaig ésser i en va parlar el professor maltès Desmond Atkins, que vaig invitat a fer una classe en la meva assignatura de Gastronomia i Enologia de l´Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB. El conill en maltès es diu fenk -i el cuinen a l´all o a l´«ajillo», com a Espanya i Portugal-, conejo en espanyol, rabbit en anglès, lapin en francès, coniglio en italià, kaninchen en alemany, iepure en romanès, conillh i lapin en occità, que ha donat el català «llapí».