Sagues com Taken (Venganza) o John Wick han demostrat que, quan hi ha carisma, qualsevol actor és susceptible de convertir-se en una estrella del cinema d'acció. A Nadie encara apugen més l'aposta, perquè de tots els intèrprets del panorama actual segurament Bob Odenkirk és dels que menys es prestava a imaginar-se'l en una pel·lícula d'aquest estil. Però el que dèiem, quan s'és bo, s'és bo, i aquest home, que ja fa temps que enlluerna amb el seu paper a la sèrie Better Call Saul fa aquí tot un desplegament de sentit de l'humor i recursos dramàtics a l'hora de convertir-se en un justicier que ens regala els 90 minuts i escaig més entretinguts i pirotècnics de la temporada.

La història resulta fins i tot desconcertant per la seva manera de defugir els tòpics del gènere. Servint-se d'un muntatge enginyós i un to de comèdia negra, el film comença presentant-nos Hutch Mansell, un home gris amb una feina gris i un futur molt gris. A casa, les coses tampoc li van gaire millor. La seva dona, propietària d'una immobiliària d'èxit, el tracta com la persona gris que sembla, i els seus fills no el tenen precisament com el seu heroi. El Hutch, se li nota, està molt cansat de sentir-se com un perdedor i denota que reprimeix la seva veritable identitat. Tot esclata una nit quan, tornant a casa en autobús, planta cara als assetjadors d'una adolescent, i treu la bèstia que porta dins. Això l'acaba enfrontant a la màfia russa, però tant li fa. Perquè resulta que el Hutch té un passat molt tèrbol en què es dedicava a matar sense contemplacions i ara que s'ha tret la màscara ja no hi ha qui el pari. Per a ell, al final, matar els dolents és com anar en bicicleta.

Dirigida amb molt bon pols per Ilya Naishuller, el millor de Nadie és com va introduint l'espectador en la certesa que el seu protagonista no és el que sembla. No té pressa, sinó que va aprofundint en detalls i matisos que configuren la cara oculta de Hutch. Això sí, quan arriba el ball de bastons, la pel·lícula és tot un espectacle: ja no només perquè les escenes d'acció estan molt ben executades i apel·len al thriller més expeditiu dels anys 70, sinó també perquè mai perd un sentit de l'humor (negre) que li dona un toc distintiu respecte d'altres films similars. I tot plegat en només 90 minuts, que sempre és un miracle en temps de metratges dilatats. Per descomptat que Odenkirk és un dels grans al·licients de la funció, ja que sap en tot moment en qui tipus de pel·lícula està i actua en conseqüència, però també hi destaca un excel·lent planter de secundaris que inclou Aleksey Serebryakov, Connie Nielsen, Christopher Lloyd, Colin Salmon, RZA i el gran Michael Ironside, que mereix una reivindicació urgent. La banda sonora original ve firmada per David Buckley, conegut sobretot pel seu magnífic treball a The Good Wife.