L'amor de dues dones que arriben als 70 anys projectant la seva felicitat. És l'argument de l'atípic drama que signa el jove cineasta italià establert a França, Fillipo Meneghetti (1980), una seva opera prima que avui arriba a les sales de l'estat -«les úniques on puc estrenar», diu-, entre elles, Multicinemes Bages Centre de Manresa.

«La vida pot ser molt cruel i quan un vol dir o fer alguna cosa, cal fer-la: demà podria ser massa tard. Fes el que et faci feliç, la vida no està garantida», reflexiona el director debutant, també coautor del guió, sobre l'essència d'aquesta delicada pel·lícula. Seleccionada per França per als Oscar i nominada als Globus d'Or com a millor pel·lícula de parla no anglesa, Entre nosotras, explica la història de la Maddo (Madeleine) i la Nina, interpretades amb dolçor, energia i contenció per Barbara Sukowa i Martine Chevallier.

Veïnes de replà, ambdues freguen els 70 anys i en porten més de vint enamorades en secret, ja que els fills de la Maddo no acceptarien mai aquesta relació; incapaç de confessar-los el seu amor, prepara amb la Nina la seva escapada definitiva: vendrà el seu pis i s'instal·laran a Roma, on es van conèixer. Però, inesperadament, la Maddo patirà un ictus que l'impedirà comunicar-se amb ningú, aïllada, primer a casa i després en una residència. Una incomunicació que Meneghetti porta a l'extrem, deixant surar el profund dolor de les dues dones.

Per a Meneghetti, el relat omple «un buit» com a cineasta. Diu que li «costa» comprendre l'actitud de la societat quant a la «bellesa lligada a la joventut i al cos: en les pel·lícules fins el forner té abdominals i no m'agrada. El mínim que podia fer era produir imatges en sentit contrari». Demostrar, en definitiva, que «es pot ser encantadora i fascinant amb 70 anys i amb arrugues, demostrar que la bellesa no només està lligada a la joventut. Crec que aquestes actrius, estupendes als 70 anys, en són la prova», assegura.

La pel·lícula conté escenes d'un relat oníric que les dues amants somien: una visió en la qual dues nenes juguen a l'amagatall i, sobtadament, una desapareix. «Hi ha una mica de telepatia quan dues persones estan enamorades, i el somni és una representació cinematogràfica d'aquesta unió, d'aquest espai en el qual també volem introduir l'espectador, un espai ambigu on cadascú construeixi la seva pel·lícula, el que sent a partir d'aquestes imatges». Amb el director de fotografia, Aurelien Marra, «vam decidir ser prou valents com per ser simples. Prefereixo que el públic busqui l'emoció pel seu compte», afirma.

En el procés desesperat de la Maddo per comunicar-se i de la Nina per intentar recuperar-la, Meneghetti arriba a ser cruel. «És que la vida també és així, té coses belles, però també molt dures», es justifica, encara que insisteix que no hi ha «víctimes ni culpables» en la seva pel·lícula. Un «miracle» farà girar com un mitjó el film però el director, que va treballar com a infermer cuidador de gent gran en una residència mentre cursava estudis d'Antropologia, diu que ha vist reaccions «que semblen impossibles» en malalts amb lesions o malalties cerebrals. Tan «miraculoses» com el que passa a Entre nosotras.

«L'amor és molt estrany», conclou amb un somriure un director que regala als espectadors el seu treball dels últims anys. «Després de set anys, l'obra ja no em pertany, ara és seva».