L'estrena de Soul no ha estat exempta de controvèrsia, en ser la primera producció de Pixar que s'estrena directament a la plataforma de Disney sense passar pels cinemes. És una decisió dolorosa perquè, si bé la versió en imatge real de Mulan ja va seguir aquest camí, Pixar sempre ha estat una garantia per omplir sales i els seus productes sempre han estat concebuts per ser vistos en pantalla gran. Una vegada vista, el lament no per haver-la vist en cinema no fa altra cosa que consagrar-se: Soul és una de les millors produccions de la companyia i també un dels millors films d'animació dels darrers anys, un espectacle visual i conceptual tan ple de detalls, matisos i horitzons expressius que ha de ser vista diversos cops per poder captar-la en tota la seva dimensió.

És, com a les grans obres de Pixar, tant un relat com una experiència, perquè se serveix de l'animació i les seves potencialitats per reflexionar sobre les nostres disjuntives i emocions, sobre aquelles coses de l'existència que ens costa mirar de cara o dir en veu alta. L'acabes més conscient del que t'envolta, més capaç d'entendre't, i és exactament això el que t'aporten les obres mestres. T'obren una finestra al món que farà que no el miris mai més de la mateixa manera.

Soul explica la història de Joe, un professor de música que es troba amb l'oportunitat de complir la seva gran aspiració: convertir-se en músic de jazz. Però el dia del seu gran pas endavant professional, pateix un accident i mor. La seva ànima, incapaç d'assumir que no veurà materialitzat el seu somni, es rebel·la contra el seu destí i busca desesperadament la manera de tornar a la viuda terrenal. Per aconseguir-ho estableix una singular aliança amb ànima sense cos assignat que, per contra, no té cap ganes d'anar a viure al nostre món. Plena de delicioses referències a fites estètiques i motllos narratius (entre aquests últims, les pel·lícules sobre intercanvis de cossos i les comèdies celestials hereves de El cel no pot esperar), Soul és un viatge per a infinitat de temes i conceptes que deixen estabornit per la seva honestedat i frontalitat.

Poques vegades es té l'oportunitat de veure una pel·lícula que interpel·li amb tanta sensibilitat sobre la vida i la mort, sobre les prioritats i les renúncies. Sobre de què parlem quan parlem de «viure», en definitiva. Ho fa amb un humor irresistible marca de la casa (el running gag del gat i com el veu la gent quan parla) i una banda sonora extraordinària. Rius i plores amb la mateixa harmonia que el film fusiona estils i gammes de colors.

Un dels debats oberts arran de la pel·lícula és si la seva densitat narrativa és adequada per a nenes i nens. És cert que no ho posa fàcil al públic infantil (tot i que força més que Inside out) però també ho és que tracta una sèrie de temes que també interpel·len la mainada i veure-la amb elles i ells és un bon pretext per parlar-ne, a més.