L'aposta de Woody Allen de deslocalitzar les històries que tradicionalment situava a Nova York i de viatjar a diferents llocs del món no és cap caprici: és el trist resultat de la controvèrsia i la creixent desafecció que l'acompanyen als Estats Units, i que l'ha obligat a rodar allà on estan disposats a finançar-li els successius projectes. Per aquest motiu, Rifkin's Festival se situa al festival de Sant Sebastià, on sempre s'ha sentit com a casa, i també per això el metratge està ple de connotacions de Vicky Cristina Barcelona: aquí, com allà, hi ha una certa sàtira sobre la mirada del visitant, un retrat tirant a pintoresc del nadiu i una sèrie d'embolics sentimentals que, a vegades, pequen de prototípics.
Però, a diferència d'aquella aventura catalana, aquí Allen homenatja els mestres, l'estil de cinema que l'ha influït al llarg de tota la seva carrera, i això eleva el film per damunt de la seva mitjana i sedueix, sobretot, per la seva franquesa. Rifkin's Festival és també una reflexió sobre el paper dels mites en la nostra manera de concebre el món. Sí, es nota que en algunes coses el cineasta es repeteix en excés, però el seu homenatge a la cinefília és tan maco (atenció als dedicats a Bergman i Fellini, per exemple) que t'acaba guanyant.
