És cert que les adaptacions de videojocs tendeixen a decebre perquè mai no aconsegueixen estar a l'altura del potencial expressiu del seu referent, com també ho és que en la majoria de casos les versions cinematogràfiques mai no funcionen com se n'espera a la taquilla. El problema fonamental és que la narrativa dels videojocs i la de les pel·lícules poden tenir moltes coses en comú, però no són necessàriament compatibles. Per tant, si es vol que rutlli, cal fer allò que no agrada als fans: respectar els respectius llenguatges i prendre's totes les llicències que calguin.

El cas de Sonic és particularment curiós, perquè la història del seu rodatge és més atractiva que el seu resultat final. Resulta que els seus responsables van llançar un tràiler ja fa uns quants mesos que apuntava un veritable desastre. D'una banda, perquè s'hi entreveia que era un film molt previsible i infantil; i, d'altra banda, perquè l'animació CGI era tirant a pobra i el protagonista s'assemblava poc al seu referent dels videojocs. Així, els seus artífexs s'han gastat una milionada provant d'arreglar el despropòsit. I ara, quan s'estrena a tot el món, salta a la vista que no ha servit per a res: això fa pinta de ser una catàstrofe comercial en tota regla, i continua semblant una sèrie Z sense remei. Serà la manera que acabi sent de culte?

Sonic, basada en els divertits videojocs de Sega i dirigida pel debutant Jeff Fowler, té una premissa molt mínima: el protagonista, un eriçó amb habilitats especials, s'alia amb un policia humà per combatre un megalòman que vol apropiar-se dels seus poders per dominar el món. El que ve després és la típica successió de persecucions, plantofades i gags d'humor blanc en què l'únic al·licient és veure Jim Carrey fent de malvat d'opereta sense cap tipus de mesura. Sorprèn trobar a la banda sonora el nom de Junkie XL, alumne avantatjat de Hans Zimmer que ha brillat amb els seus treballs per a Mad Max: Fúria a la carretera, Batman v Superman i la primera entrega de Deadpool.