«El irlandés», els ressons de la història

Martin Scorsese ha estat notícia els darrers dies pels seus articles sobre Marvel i la seva visió del cinema, però s'hi estigui d'acord o no el més important és que ha estrenat un dels seus projectes més ambiciosos. El irlandés no és només el seu retorn a un estil narratiu que ens ha donat moltes alegries i que té obres mestres com Uno de los nuestros i Casino, la seva decisió de rodar-la amb producció de Netflix ha obert un fort debat sobre l'evident canvi de paradigma en la distribució cinematogràfica. El cas és que sí, efectivament, una pel·lícula com aquesta s'ha de poder veure en pantalla gran, però també és cert que, sense la carta blanca de Netflix, Scorsese mai hauria pogut rodar un projecte tan car i tan llarg: tres hores i mitja. En termes fílmics, la cinta sona com a candidata als Oscars perquè el cineasta torna a posar en relleu que és un dels grans narradors del nostre temps i aprofita un pretext argumental sobradament conegut per fer una gran paràbola sobre les profundes transformacions polítiques i socials del segle XX, que han estat la llavor de les contradiccions del present. El irlandés comença com Casino, amb un veterà assassí a sou que havia treballat per la màfia, Frank Sheeran, reflexionant sobre el seu paper en una sèrie d'esdeveniments que encara són el símptoma de moltes coses. En concret, Sheeran viatja al moment exacte que va conèixer Jimmy Hoffa i va participar, per activa o per passiva, en aquells fets que van portar a la seva misteriosa desaparició. Com és habitual en ell, Scorsese juga amb una extraordinària habilitat per rellegir la història i, alhora, per endinsar-se en un fresc coral filmat amb un vigor excepcional.