Les històries de pares delinqüents que condicionen la vida dels fills que mai han volgut seguir els seus passos són gairebé un gènere en si mateix que permet reflexionar sobre la redempció, el llegat i el concepte de família. La hija de un ladrón, opera prima de Belén Funes després de molts anys foguejant-se en nombrosos platós i curtmetratges molt notables, explora aquests temes amb sentit i sensibilitat, aprofitant l'avinentesa per elaborar una paràbola generacional sobre aquells errors dels pares que no estem disposats a repetir.

Entre els nombrosos elements d'interès hi ha el fet que la protagonista i el seu progenitor són interpretats per una filla i el seu pare en la vida real, Greta i Eduard Fernández. Per cert, ella no para de recollir elogis per la seva interpretació, que ja li va valer la Conxa d'Or al Festival de cinema de Sant Sebastià. La mateixa Funes ha escrit el guió de la pel·lícula, juntament amb Marçal Cebrian.

A La hija de un ladrón resseguim la història de Sara, una noia de 22 anys que acaba de tenir una criatura i es disposa a formar una família amb el pare del nadó i el seu germà petit. Però els seus plans es veuen seriosament amenaçats quan reapareix en la seva vida el seu pare, Manuel, que vol recuperar el contacte amb ella després d'haver passat uns quants anys a la presó. La Sara no està disposada a permetre que el seu pare li torpedini els plans, però el Manuel no pensa rendir-se fàcilment en l'intent de formar part de la família.

Basada sobretot en els diàlegs, en la relectura en clau femenina del gènere i en la capacitat dels intèrprets per omplir de matisos els seus respectius personatges, la pel·lícula La hija de un ladrón té un excel·lent planter de secundaris format per Àlex Monner, Frank Feys, Borja Espinosa i Maria Rodríguez Soto, que recentment ha brillat en el film Els dies que vindran.