«Mientras dure la guerra»: Dues Espanyes

El cinema d'Alejandro Amenábar era i és erràtic, en el sentit que ja fa uns anys (segurament des del fracàs d' Ágora, que paradoxalment era força millor que els seus treballs anteriors) que busca una nova veu que vagi més enllà de les seves discutibles aportacions al fantàstic. Ho va provar, amb més èxit comercial que artístic, amb Mar adentro, i ara afronta un dels seus projectes més ambiciosos amb Mientras dure la guerra, una d'aquelles pel·lícules que, si es fa malament, poden acabar d'enfonsar la credibilitat d'un cineasta. De moment, sembla que l'aposta del director està dividint la crítica, perquè mentre hi ha qui en lloa la valentia i servir-se de la guerra civil per fer una paràbola molt actual, alguns crítics apunten que l'autor d' Abre los ojos incorre en uns quants simplismes que arruïnen el potencial de la història. En tot cas, el punt de partida és realment prometedor, perquè al film es recrea l'enfrontament entre Miguel de Unamuno i el general José Millán-Astray, qui va ser fundador de la Legió i home fort de Franco en el cop d'estat del 1936 que inicia la guerra civil. La trama comença a Salamanca, quan Unamuno dona suport públic a la intervenció militar que ha de contribuir a estabilitzar el país en unes hores especialment convulses, però quan s'adona dels veritables propòsits de Franco l'escriptor lidera l'oposició als plans del futur dictador. La pel·lícula se centra en aquesta controvèrsia per construir la metàfora d'aquelles coses que l'Espanya actual encara no ha superat, i ho fa amb un relat que alterna algunes convencions del cinema bèl·lic amb passatges més intimistes per descriure els seus personatges.