Tom Holland va estrenar Muñeco diabólico el 1988 segurament sense imaginar-se que donaria peu a una de les franquícies més lucratives i esbojarrades del terror modern. La saga va tenir alts i baixos -fins i tot alguna entrega brillant, com La novia de Chucky-, però és indiscutible que ha aconseguit sobreviure a les transformacions del gènere gràcies a la seva hàbil conjugació de terror i humor. La sèrie ja s'havia refundat ella mateixa però faltava el remake en tota regla, que arriba a les sales amb l'objectiu d'obrir una nova etapa i, de passada, donar un aire renovat al protagonista. Aquí rau el principal al·licient d'aquest nou ninot diabòlic: Chucky s'ha tornat més sofisticat, autoconscient (l'humor ja no és implícit, sinó part indissoluble de la majoria de solucions narratives) i destructiu, ja que aquesta és, de llarg, l'entrega més gore de tota la saga. De moment la taquilla nord-americana sembla avalar l'invent, tot i que els responsables de la pel·lícula original, amb el guionista Don Mancini al capdavant, no semblen especialment engrescats amb el resultat.

Aquest Muñeco diabólico preserva el punt de partida de la de Holland. Un criminal a punt de ser capturat per la policia aconsegueix transferir la seva ànima a un ninot, i aquest acaba en mans de Karen, una mare que decideix regalar-lo al seu fill Andy el dia del seu 13è aniversari. El nen no triga a adonar-se de la veritable naturalesa del ninot, que converteix la llar familiar en l'escenari de les seves atrocitats però, per descomptat, ningú no es creu que el responsable sigui aquella joguina tan somrient. El film introdueix algunes novetats en la descripció dels personatges principals, però al final la cosa va de veure Chucky en acció i de provocar la hilaritat dels espectadors amb una successió de sortides de to francament divertides.

El repartiment és encapçalat per Aubrey Plaza, Brian Tyree Henry, Tim Matheson, Gabriel Bateman i David Lewis, mentre que a la versió original Chucky parla amb la veu del gran Mark Hamill.