La carrera del cineasta irlandès Neil Jordan ha tingut alts i baixos, però les seves obres sempre tenen interès per una capacitat més que evident de tractar cada gènere amb un toc molt particular. Això val per En companyia de llops, per Joc de llàgrimes, per El final de l'idil·li i per Michael Collins, per citar algunes de les més populars.
A La viuda torna a donar una lliçó de com agafar un material molt recurrent (la clàssica història d'una amistat en què una de les protagonistes descobreix que l'altra amaga molts secrets i no està bé del cap, un punt de partida molt habitual als thrillers dels 90) i dotar-lo de personalitat pròpia. És a dir que, en mans de qualsevol altre, podria ser un recital d'ensurts sense gaire densitat dramàtica, però a les de Jordan es torna un tèrbol exercici de suspens que mira més cap a Hitchcock que cap a les intrigues que avancen a cop d'ensurt. És d'aquelles pel·lícules que tenen el do de deixar malestar físic, sobretot per un parell de seqüències que mereixen figurar a les antologies del gènere.
La protagonista, Frances McCullen, és una jove estudiant que acaba de perdre la seva mare i intenta superar-ho. Un bon dia es troba una bossa al metro, mira la identitat de la propietària i es presenta a casa seva per tornar-l'hi. Es tracta de Greta, una pianista vídua que transpira una amarga soledat. Si bé al principi Frances s'hi fa amiga, a la llarga Greta es revela com una persona fiscalitzant i malalta que s'obsessiona per mantenir la noia al seu costat. Jordan planteja la pel·lícula com un crescendo de tensió que arriba a fer-se irrespirable, i desemboca en un tercer acte memorable pel que té de malsà i imprevisible. Si La viuda funciona al nivell que ho fa és també per la gran feina de les protagonistes, Isabelle Huppert i Chloë Grace Moretz, en un tour de force interpretatiu que deixa clavat. Al seu costat destaquen Maika Monroe (descoberta a It Follows), Colm Feore i Stephen Rea.
