Amb The Conjuring ( Expediente Warren), James Wan va iniciar una lucratiu univers en expansió en què alterna títols més «importants», els que dirigeix ell, amb d'altres que simplement produeix i que busquen explorar la seva infinita galeria de fantasmes. La Llorona, basada en un mite popular mexicà, pertany a aquests últims.

Segons la llegenda, fa molts i molts anys una dona va embogir de gelosia i va ofegar els seus fills. Consumida per la ràbia i la culpa, ella mateixa es va llançar al riu, però els seus actes van comportar una maledicció: continuar atrapada al nostre món com a espectre, abocada a repetir la història de la seva tragèdia amb els fills dels vius.

A partir d'aquí, una dona dels nostres dies haurà de superar totes les seves pors per fer front al fantasma, que sempre es manifesta plorant i sempre amb la intenció d'ofegar els nostres nens. Amb aquesta base, el director Michael Chaves firma una previsible però solvent successió d'ensurts que, com la majoria de produccions de Wan, encerta a l'hora de crear unes atmosferes molt tèrboles que apel·len als nostres terrors infantils.

La Llorona té les característiques habituals de l'univers sorgit arran de The Conjuring: un pressupost petit, una durada estàndard (90 minuts) i un esforç més que notable per fer creïble el fenomen sobrenatural. En aquest sentit, les aparicions de la Llorona es converteixen en el plat estrella d'un film que també té un notable repartiment encapçalat per Linda Cardellini, Raymond Cruz, Madeleine McGraw, Sean Patrick Thomas, John Marshall Jones, Jaynee-Lynne Kinchen i Patricia Velásquez, que torna a la primera línia dues dècades després de saltar a la fama per La mòmia.