El melodrama bèl·lic és un gènere heretat del cinema clàssic i en la majoria de vegades la seva estructura dramàtica apel·la a les icones fílmiques que l'inspiren. Però també hi ha projectes que aprofiten la seva mirada al passat per establir una diagnosi sobre el nostre present. Això ho aconsegueixen amb la multiplicitat de lectures, o bé apostant per trames romàntiques que volen interpel·lar el públic actua. És el cas d' El día que vendrá, una producció britànica dirigida per James Kent que se situa a l'Alemanya de postguerra, abocada a una dolorosa reconstrucció, per acabar elaborant una paràbola amorosa que podria pertànyer a qualsevol gènere. El film ha dividit la crítica internacional, que en destaca la recreació i els intèrprets però li retreu els paranys per manipular les emocions de l'espectador.
El día que vendrá se situa a Hamburg el 1946. Rachael Morgan ater-ra a la ciutat per reunir-se amb el seu marit, un coronel britànic que s'encarrega de supervisar les tasques de reconstrucció. El matrimoni s'allotja a casa d'Stephen Lubert, un home vidu i amb una filla traumatitzada que no sembla còmoda amb la convivència. Al principi, la relació entre propietari i inquilins és difícil, però quan es van coneixent, Rachael i Stephen acaben creant un vincle que posa en risc el matrimoni d'ella i l'estabilitat d'ell. Plantejada amb un esquema narratiu tan típic com funcional, el film juga al suspens propi d'un triangle amorós que s'acaba convertint en metàfora de la soledat d'uns personatges que no saben com afrontar la duresa de l'era que els ha tocat viure. El repartiment, esplèndid, l'encapçalen Keira Knightley (actriu que no ha parat de sumar registres i matisos), Alexander Skarsgård i Jason Clarke.
