Un dels temes preferits de la comèdia espanyola dels darrers anys és la precarietat: ja sigui des de l'humor lleuger o el més estripat, els creadors del gènere tenen la clara tendència d'explorar les devastadores conseqüències de la crisi econòmica des d'una perspectiva més còmica, i posen l'èmfasi en els absurds quotidians que hem d'a-frontar. Tot això, a més, sense descuidar la part més sentimental de la història, sobretot centrada en l'eterna guerra de sexes.
La directora Juana Macías ja va demostrar estar molt interessada en aquesta faceta de la realitat diària a Embarazados, una comèdia que funcionava més per identificació que per efectivitat, ja que si bé la majoria de gags eren tirant a previsibles, la proximitat dels personatges i de les situacions que vivien eren perfectament extrapolables al que toca viure a l'espectador. Una cosa similar passa amb el seu nou treball, Bajo el mismo techo, on l'humor encara és de traç més gruixut, i això repercuteix negativament en l'abast crític d'unes premisses molt prometedores.
Els protagonistes són l'Adrián i la Nadia, una parella que, després de molts anys de relació, s'adona que l'amor s'ha acabat i decideix iniciar els tràmits de divorci. Però la decisió té un problema fonamental: tots dos estan molt escurats i no tenen on anar a viure. Per tant, pacten que viuran a la mateixa casa fins que la situació econòmica faci un tomb. Però, per descomptat, la parella acaba entrant en una espiral d'embolics i desencontres quotidians que es fa insostenible. Basada en el gag costumista i el diàleg passat de voltes (aquesta és una d'aquelles pel·lícules en què es crida més que es parla), Bajo el mismo techo ho basa tot en el carisma de grans comediants com són Jordi Sánchez i Silvia Abril.
