Notícies | Cine

«El gran baño»: trencant tòpics

10-01-2019 22:53
0 vots
La superació personal d'un grup d'homes és el motor del film Studiocanal / Mika Cotellon

La superació personal d'un grup d'homes és el motor del film Studiocanal / Mika Cotellon

La comèdia francesa, almenys aquella que aconsegueix transcendir la mera explotació de tòpics del gènere, s'acostuma a basar en dos fronts ben definits: d'una banda, hi ha la voluntat d'explorar les crisis d'identitat de l'individu modern, ja sigui per la falta d'acceptació del seu salt a la maduresa o perquè veu trontollar els seus fonaments sentimentals; i d'altra banda, sempre hi ha una clara voluntat de radiografia social, és a dir, partir d'una idea aparentment propera o íntima per acabar reflexionant sobre les derives de la societat en el seu conjunt. Una mica de tot això hi ha a El gran baño, una pel·lícula que, en la línia de la comèdia francesa d'arrel clàssica però també recuperant l'esperit de films tan populars com Full Monty, agafa un grup de personatges masculins i els utilitza de pretext per a una denúncia dels convencionalismes de gènere. Els protagonistes són uns amics de tota la vida que, per una circumstància o una altra, no s'acaben de sentir satisfets amb les seves pròpies vides. Tots ja tenen més de 40 anys, i la crisi pròpia de l'edat els ha tornat tan insegurs com erràtics. Un bon dia tenen una idea molt boja: per fer alguna cosa de profit, muntaran el primer equip de natació sincronitzada masculina del seu país. Malgrat que tothom els diu que s'han tornat bojos, malgrat les resistències del seu entorn més proper, els protagonistes desafien els estereotips i els obstacles per sortir-se amb la seva. Per descomptat que el seu serà un viatge cap a la tolerància, a entendre millor per què s'han de superar determinats tòpics sobre les suposades diferències entre homes i dones, però també a comprendre millor el valor de la seva llarga amistat.

El gran baño sovint cau en els paranys del sentimentalisme i és un pèl òbvia en el seu humor, però s'ha de reconèixer que és molt divertida i a estones fins i tot aconsegueix ser força mordaç en el retrat de la rigidesa general davant els rols que atorga la societat. Gran part dels seus mèrits són del guionista i director Gilles Lellouche (qui també ha fet carrera d'actor: era el protagonista de la notable No se lo digas a nadie), però també d'un esplèndid repartiment que encapçalen Mathieu Amalric, Guillaume Canet, Benoît Poelvoorde, Jean-Hugues Anglade, Virginie Efira, Leïla Bekhti, Philippe Katerine, Alban Ivanov i Mélanie Doutey. La banda sonora és obra del nord-americà Jon Brion, compositor de Magnòlia i ¡Olvídate de mí!.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook