De versions cinematogràfiques de les aventures de Robin Hood n'hi comença a haver més del que seria humanament raonable. En tenim de molt encertades i populars, com les que van protagonitzar Errol Flynn i Kevin Costner; de televisives; d'animació (la de Disney mereix una reivindicació) i alguna de prou curiosa però fallida, com la de Ridley Scott amb Russell Crowe. Ara n'arriba una que, a diferència d'altres adaptacions, no pretén inventar res sobre el personatge, ni tan sols erigir-se en la seva última paraula. Aquest Robin Hood dirigit per Otto Bathurst (format en sèries televisives com Black Mirror i Peaky Blinders) només vol convertir un personatge tan mític en una mena de John McClane o de superheroi de Marvel, el protagonista d'un actioner tan desacomplexat com oblidable que es dedica a fer-ho explotar tot amb el més sorneguer dels somriures.

No és cap meravella, però tampoc un veritable desastre: es tracta de deixar-se arrossegar pels enunciats d'una història sobradament coneguda per després deixar pas a gairebé dues hores d'escenes pirotècniques més o menys efectives.

Aquest Robin és com els altres, però una mica més jove i llengut. Torna a casa i es troba que el xèrif de Nottingham sotmet tothom als seus imperatius, i s'alia amb una petita resistència per robar als rics i donar-ho tot als pobres. Pel camí té temps d'enamorar-se d'una Marian més guerrera que mai, de desafiar les lleis de la gravetat (sí, a estones sembla Ojo de Halcón) i de demostrar que el cinema d'aventures medievals pot estar ple d'anacronismes sense morir en l'intent.

Un dels aspectes més interessants del film és el seu repartiment, format per Taron Egerton (protagonista de la saga Kingsman, que aviat veurem en la pell d'Elton John), Jamie Foxx, Ben Mendelsohn, Jamie Dornan, Tim Minchin, Paul Anderson i Eve Hewson, un dels grans descobriments de la sèrie The Knick.