Han passat catorze anys des que Pixar s'avancés al fenomen del cinema de superherois i estrenés Els Increïbles, la perfecta síntesi del gènere i, al mateix temps, una divertidíssima reflexió sobre l'evolució de la família tradicional. Després d'anys d'especulacions, finalment ens arriba una seqüela que fins i tot aconsegueix superar la primera.

Pixar sempre ha sabut llegir els canvis del seu temps, i Els Increïbles 2 no n'és una excepció: aquesta és una història sobre l'apoderament femení, sobre el necessari canvi de rols a la llar i, també, sobre el paper de les noves generacions. La trama comença quan el Govern, disposat a rellançar la popularitat dels superherois, converteix Elastigirl en la icona d'una nova era. Ella és la cara del bé, la que compleix les missions més arriscades i la que pren totes les decisions. Mentrestant, el seu marit es queda a casa tenint cura del fill petit, que cada cop és més poderós, i gestionant com pot les baralles entre els altres dos. Quan apareix un malvat particularment amenaçant, la família increïble es veurà obligada a replantejar-se moltes coses, especialment la conciliació entre la vida personal i la professional.

Dirigida de nou per Brad Bird i amb Michael Giacchino un altre cop encarregant-se de la banda sonora (atenció al resultat, un dels millors homenatges mai fets a la música de les pel·lícules de James Bond), Els Increïbles 2 aconsegueix resultar emotiva, divertida, reflexiva, trepidant i compromesa al mateix temps. Tot un espectacle, en la línia de les grans obres de Pixar, en què destaca un excel·lent planter de veus a la versió original encapçalat per Craig T. Nelson, Holly Hunter, Catherine Keener, Bob Odenkirk i Samuel L. Jackson.