Quan Marvel va estrenar Ant-Man, de seguida es va dir que es tractava d’una peça menor del seu univers fílmic, ja que és un superheroi menys conegut que d’altres col·legues de "Los Vengadores". Però a l’hora de la veritat, la companyia ens va donar una (altra) sorpresa: la pel·lícula no només aconsegueix atorgar molta personalitat al personatge, sinó que donava molta entitat a tots i cadascun dels seus secundaris.

El millor és que assolia un prodigiós equilibri entre les convencions de la gènesi superheroica i un humor irresistiblement enginyós que aconseguia enganxar tot tipus de públic.

Bona part dels mèrits eren del guió d’Edgar Wright, que va saltar de la direcció per diferències creatives amb Marvel, però no es pot menystenir la bona feina del seu substitut, Peyton Reed, que ja havia demostrat a Abajo el amor o Separados que estava molt ben dotat per rellegir els paràmetres de la comèdia clàssica.

L’èxit de taquilla, superior a les expectatives, va fer que la companyia anunciés una seqüela. I aquesta, Ant-Man y la Avispa, arriba amb la incògnita afegida d’haver d’explicar què feien els seus protagonistes mentre Los Vengadores s’enfrontaven a Thanos.

Els que hagin vist la primera entrega ja saben que el títol d’aquesta segona part té molt a veure amb la seva escena post-crèdits. Hope van Dyne, filla de l’home que va cedir l’uniforme a Ant-Man, és ara la Avispa, que té els mateixos poders però un equip molt millorat. La parella haurà d’investigar el passat de la mare de Hope, que abans de desaparèixer va trobar indicis molt preocupants sobre el futur de la humanitat. Marvel ha volgut jugar sobre segur i ha fitxat pràcticament el mateix equip tècnic i artístic de la primera entrega: Reed a la direcció, Christophe Beck a la banda sonora, i un repartiment encapçalat per Paul Rudd, Evangeline Lilly, Michael Douglas, Michael Peña i Judy Greer. I atenció als quatre fitxatges: Hannah John-Kamen, Walton Goggins, Laurence Fishburne i ni més ni menys que Michelle Pfeiffer, tot i que fixar-se en el personatge que interpreta suposa menjar-se un spoiler de proporcions considerables.