L’Univers Cinematogràfic de Marvel, nascut fa una dècada, ha esdevingut una de les màquinaries més gegantines i aclaparadores de Hollywood i ha envaït literalment les nostres pantallas en els últims anys de produccions amb superherois. La seva nova proposta és, sens dubte, una de les ambicioses. Vengadores: Infinity War comença set anys després de l’episodi narrat a Capitán América: Civil War. Thanos és un genocida interplanetari que vol destruir la meitat de l’univers. Els Venjadors criden als seus aliats per formar un equip que pugui evitat el desastre galàctic.

Estem davant de la primera superproducció que aplega la plana major de les figures de Marvel, un veritable Dream Team del món del còmic. La incontinència defineix aquesta fantasia èpica que plasma en dues hores i mitja de metratge un relat amb sis trames paralel.les i una trentena de personatges. Tots els números són espectaculars, però com llueixen a la pantalla gran?

Els germans Russo (artífex de Capitán América: El soldado de invierno i Capitán América: Civil War) han embastat un espectacle grandiós que, com en les últimes produccions Marvel, vol combinar una cascada de sequències d’acció amb un to de distanciament humorístic.

El resultat final és tan aparatos com previsible, i no aporta res substancial (a nivell dramàtic o/i visual), més enllà d’aplegar els superherois més coneguts a la mateixa aventura. Vengadores:Infinity War s’imposa com una joguina tan cara com capriciosa , només recomanable als incondicionals de les adaptacions cinematogràfiques de Marvel…que tindran molta feina perquè per la pantalla desfilen totes les seves icones, des de la Viuda Negra (encarnada per la meravellosa Scarlett Johnansson) fins l’Spider-Man.

Un altre producte tan luxós com conjuntural, perquè, en definitiva, es tracta del primer dels dos títols que configuren l’apoteosi oficial del segell que s’ha apoderat de Hollywood.