La figura de Maria Magdalena s'ha associat sovint a una lectura intencionadament reduccionista que la defineix com una dona amb una conducta reprobable moralment. Però també s'ha reivindicat, tot sustentant-se en un evangeli apòcrif trobat al final del segle XIX a Egipte, com una de les deixebles més intel·ligents i inconformistes de Jesucrist. El cinema ja explorà aquesta visió diferent de Maria Magdalena a la controvertida (i excel·lent) La última tentación de Cristo, rodada el 1988 per Scorsese. Trenta anys més tard, ens arriba una altra producció bíblica genuïna i revulsiva que torna a presentar la misteriosa Maria Magdalena com una dona forta i valenta.

Garth Davis, que debutà amb la lacrimògena Lion, s'ha arriscat ostensiblement en aquesta ocasió amb un retrat saludablement (i oportunament) feminista que aborda la relació de Jesucrist amb la seva deixebla més carismàtica. El seu testimoni cerca un tractament realista i gens hagiogràfic dels personatges. El realitzador australià s'ha lliurat amb una audàcia inqüestionable a una experiència suïcida. Les seves intencions reflexives són més que lloables, però les pretensions de Davis xoquen amb les evidents limitacions del seu enfocament. Hi ha moltes idees suggeridores esbossades, però el resultat final traspua una superficialitat aclaparadora.

L'impecable caracterització de Judes que ens regala Tahar Rahim (el memorable antiheroi d' El profeta) eclipsa nítidament la parella protagonista (Mara i Phoenix) i esdevé el punt fort d'una epopeia històrica que es decanta sense gaire fortuna pel vessant intimista. Som davant l'enèsim (i fallit) intent d'adaptar a la sensibilitat moderna les paraules de l'Evangeli. Una aproximació feble però que es presenta com una raresa indefinible en l'adotzenat panorama actual de Hollywood.