El cineasta francès Robert Guédiguian dirigeix La casa junto al mar, un drama on hi aboca les seves preocupacions sobre la família, els valors i la situació dels refugiats a Europa. «Vivim en un sol món i, per tant, la qüestió dels refugiats no hauria de plantejar-se, haurien de viure on volguessin», va manifestar el realitzador.
La història té un lloc en una petita cala prop de Marsella. Angèle, Joseph i Armand tornen a la casa que va construir el seu pare, un lloc en el qual descobriran què ha quedat dels ideals que els va transmetre el seu progenitor. No obstant això, l´arribada d´una pastera a una cala veïna fa que les reflexions prenguin un altre rumb.
Guédiguian va afirmar que La casa junto al mar és una pel·lícula política que «funciona com una paràbola» perquè és el seu punt de vista sobre l´actitud que hauria de tenir la societat actual. «Hi ha tones d´amor que s´infiltren al film, però al final hi ha un missatge polític i un punt de vista molt concret», va afegir.
En ser preguntat pel fracàs més gran d´Europa en la política de refugiats, Guédiguian fa referència a l´essència del continent, en la qual «no hi ha un sol discurs que parli dels valors comuns» ni «ningú els ha definit mai».
El director va apuntar que «si en una carta magna s´hagués citat des del principi que el dret d´asil era prescriptiu, els hongaresos, els eslovacs i els polonesos estarien obligats a acollir refugiats avui en dia. Si no, se´ls exclouria d´Europa».
En aquest sentit, per a Guédiguian, el principal «fracàs» d´Europa és «no saber el què és», perquè l´existència «d´un euro comú no és un valor, no fa una societat ni tampoc civilitza el món». I, no obstant això, «és l´únic que els ciutadans tenen en comú».
Guédiguian creu que, per parlar del present, és «essencial» fer-ho des de la nostàlgia», perquè des d´ella es pot explicar el present. L´exercici implica «analitzar l´època anterior i mirar el que funcionava millor. No es pot fer política sense referir-se a la història».
L´actriu Ariane Ascaride, protagonista del film, interpreta una dona que ha dedicat la seva vida al cinema i al teatre i que «ha sabut protegir-se construïnt una cotilla per tal que la realitat no la toqui». El retorn a casa «és terrible i dolorós», però «la confrontació amb els germans de mica en mica l´ajuden a respirar de nou».
