El 2017 va començar amb l´esclat de La La Land (un dels millors musicals de les últimes dècades) i va cloure amb l´estrena d´una altra mostra significativa d´aquest gènere, El gran showman. Aquest títol s´inspira en la figura verídica i llegendària de P. T. Barnum (1810-1891), un empresari novaiorquès que va impulsar la creació del circ modern. Aquest carismàtic (i polèmic) personatge ja fou tractat cinematogràficament en la poc coneguda El poderoso Barnum (1934) i també inspirà un musical que s´estrenà el 1980 a Broadway. La seva nova recreació a la pantalla gran no té, però, res a veure amb aquest muntatge escènic. El gran showman opta, d´entrada, per les convencions del cinema biogràfic (il·lustra les victòries i les derrotes d´un somiador), però queda molt clar, des de la primera seqüència, que les intencions del director, Michael Gracey, no són precisament ni aprofundir en les contradiccions d´un gran manipulador ni en la intolerància social envers els diferents (hi ha pinzellades que recorden el mític Freaks, de Tod Browning). Aquesta cridanera i sumptuosa opera prima (l´autor va col·laborar en els efectes digitals de Moulin Rouge) està més a prop de l´esperit pop que del classicisme i aposta decididament per l´espectace dur i pur. I és en aquesta parcel·la on podem gaudir totalment d´una grandiositat formal aclaparadora que se sustenta en seqüències musicals virtuoses (l´obertura i, sobretot, l´escena acrobàtica amb Zendaya i Zac Effron) i en un bon grapat de cançons dotades d´una inqüestionable força i màgia, escrites per Benj Pasek i Justin Paul, el tàndem que excel·lí a La La Land.
