La figura de Jane Austen (1775-1817) ha anat creixent en les últimes dècades, i la reivindicació de la seva mirada genuïnament femenina explica perquè el cinema s´ha ocupat profusament de la seva obra en els últims temps. Sentido y sensibilidad (Lee, 195) i Orgullo y prejuicio (Wright, 2005) són alguns dels títols més notables que ha inspirat l´escriptora anglesa. Emma adapta a la pantalla gran la novel·la homònima, publicada per primera vegada el 1815. Un text que ja ha estat recreat prèviament en cintes tan recomanables com Fuera de onda (Heckerling, 1995) -una versió moderna realment sucosa- i Emma (McGrath, 1996). El film aprofundeix en la personalitat juganera i inquietantment manipuladora de la senyoreta Woodhouse, que pertany a l´elit d´una petita comunitat britànica. El seu caràcter aparentment frívol amaga, però, una dificultat extrema per reconèixer i expressar les seves emocions més íntimes i transcendents. Emma suposa l´òpera prima d´Autumm de Wilde, una creadora estatunitenca amb una llarga experiència com a fotògrafa i realitzadora de videoclips. Els seus antecedents expliquen perfectament la seva brillantor visual, però, sortosament, el seu primer llargmetratge és molt més que un refinat exercici formal. Aquesta Emma no ens proposa una lectura radical però s´allunya sortosament de les recreacions més acadèmiques i repolides, i ens arrossega a una narració àgil i captivadora que sap copsar amb una perspicàcia subtil les interioritats d´un microcosmos moral i social. La cineasta ha debutat amb bona nota, i, a més, ha proporcionat a l´esplèndida Anna Taylor-Joy (Gambito de Dama), a la cresta de l´onada, l´oportunitat d´ampliar el seu registre expressiu.