Daniel Calparsoro va irrompre sorollosament amb Salto al vacío, una de les operes primes més agosarades i personals del cinema espanyol dels noranta. Però aquest realitzador basc ja fa molts anys que ha deixat de ser un autor i ha esdevingut sense complexos un dels artesans més competents del panorama ibèric. La seva trajectòria havia declinat en els últims anys amb una sèrie de films no gaire interessants (Cien años de perdón i El aviso, entre altres). Hasta el cielo, el seu darrer treball, no és cap meravella però recupera la potència visual dels seus títols més afortunats. El director de Pasajes insisteix en el thriller, el gènere que més ha sovintejat, i parteix d'una de les premisses més clàssiques d'aquest tipus de cinema: l'ascensió i la caiguda de l'Àngel, un jove humil de l'extraradi d'una gran ciutat que assoleix un estatus privilegiat en l'univers del crim organitzat. Una crònica negra que fusiona el thriller mafiós de Hollywood i el llegendari cinema de quinquis espanyol: un encreuament d'El precio del poder (De Palma, 1983) i de Perros callejeros (De la Loma, 1977). L'arrencada és brillant, amb la contundent presentació dels protagonistes i del seu context social. Però el guió de Jorge Guerricaechevarría (escrigué títols policíacs tan impactants com Celda 211 i El niño) trepitja massa llocs comuns (i el pilot automàtic) quan el personatge central es converteix en un delinqüent ambiciós i, així, el relat perd densitat dramàtica (i social), tot diluint-se les relacions passionals (i ambivalents) entre els seus turmentats personatges. El to electritzant d'una realització impecable es dispara fins a l'alt voltatge en totes les seqüències amb la impressionant Carolina Yuste. Hasta el cielo podia haver estat una odissea vibrant amb un tractament més subtil i precís, però només resta com un vertigen atractiu.