Un llargmetratge tan sorollós i modest com Salvaje no hauria arribat probablement a les nostres pantalles si no tingués com a protagonista el gran Russell Crowe. L'estrella neozelandesa encarna un home que, després d'assassinar la seva exparella i el seu company, es converteix en el malson d'una dona i el seu fill; una discussió de trànsit en un semàfor esdevé el detonant d'una persecució implacable i sinistra. Derrick Bote -l'artífex de London Town (2016), sobre els inicis del grup The Clash- ha rodat aquest thriller de la sèrie B (produccions allunyades dels grans pressupostos de Hollywood) que es defineix sense complexos com un encreuament d'El diablo sobre ruedas (1971) -la mítica opera prima de Steven Spielberg)- i d'Un dia de fúria (1993)-una peça de culte de Joel Schumacher. L'arrencada és certament prometedora (amb uns títols de crèdits que ens submergeixen intensament en el brogit diari), però aviat el globus es desinfla. El director alemany s'ha limitat a prémer el pilot automàtic amb unes muntanyes russes que cerquen l'adrenalina dura i pura, però que només aconsegueixen un entreteniment simple i sense pretensions.
No busqueu segones lectures parabòliques i reflexives (com succeïa en la sobrevalorada Un dia de furia) en aquest rudimentari i embogit Salvaje, que menysprea, en el guió i en la posada en escena, qualsevol tipus de subtilesa. Una manca de matisos dramàtics que també encomana la hiperbòlica caracterització de Russell Crowe, molt allunyat de les seves millors actuacions (podem recordar amb nostàlgia la seva presència en films com El dilema i L.A. Confidential), que interpreta un monstre quotidià tan unidimensional com insubstancial. Bote, un artesà de segona divisió, ha executat una bagatel·la vertiginosa que regalima la mateixa distinció que un menú de menjar ràpid.
