El moviment Me Too ha sacsejat en els últims temps els fonaments de l'ordre masclista imperant, i ha exercit una influència decisiva per destapar i condemnar tot un seguit casos flagrants d'abusos sexuals en l'àmbit cinematogàfic. Una joven prometedora, l'opera prima d'Emerald Fennell (una guionista i actriu britànica que diumenge s'enduia l'Oscar al millor guió original), reivindica l'empoderament femení i esdevé un veritable paradigma d'un cinema de ficció que transmet a la pantalla gran la nova (i combativa) sensibilitat que ha brollat en els darrers anys. Cassie, l'antiheroïna del film, era una talentosa estudiant de Medicina, amb un futur més que esplèndid, que abandonà la seva carrera després de patir un episodi traumàtic. Un guió intel·ligent i punyent va descabdellant els motius que han conduït a aquesta jove a treballar de cambrera i optar per una doble vida veritablement desconcertant. La cineasta anglesa ha rodat una mixtura de denúncia social i thriller políticament incorrecte, en què el resultat final (prodigiós i convincent) està a l'alçada de la seva intencionalitat demolidora que desvela la misèria moral d'un sistema sexista que justifica la impunitat en determinades violacions. El llargmetratge plasma una venjança, però aquesta adopta, com el seu personatge central (una Carey Mulligan brutal), una subtilesa analítica i una mirada esmolada que el desmarquen d'altres que parteixen de la mateixa idea. Hi ha moments exultants (Cassie enfrontant-se a un conductor mesquí amb el fons musical de Wagner), i Fennell juga maliciosament amb nosaltres quan sembla que suavitza el discurs per flirtejar amb la comèdia romàntica. Però en realitat ens submergeix en un trepidant tram final, en què la mala llet vessa amb una contundència admirable fins una conclusió de traca i mocador.