Si Luis Buñel hagués conegut el segle XXI hagués rodat una pel·lícula com Nuevo orden. El darrer llargmetratge de Michel Franco (un dels cracs de la nova generació d'autors mexicans), Premi Especial del Jurat a Venècia 2020, evoca poderosament una de les obres mestres del geni de Calanda, El ángel exterminador (1961), i podia haver utilitzat perfectament el mateix títol perquè també es revela com una al·legoria iconoclasta i enigmàtica, vertebrada al voltant de l'elit asteca. És realment inquietant (la lectura política és evident) que el cinema del nostre segle estigui envaït per les distopies. Nuevo orden pertany a aquest veritable subgènere, i ens capbussa en el tsunami social que sacseja els carrers de la capital mexicana. Una revolta popular extremadament violenta arriba fins a la privilegiada mansió on se celebra un casament. El pròleg (terriblement premonitori) traspua una atmosfera onírica, però la resta de la pel·lícula desenvolupa el malson que anuncia amb un realisme descarnat. És certament admirable com Franco basteix una paràbola estremidora i desesperadament pessimista sobre una estructura narrativa i dramàtica que funciona amb la precisió mil·limètrica d'un rellotge suís. El clímax apocalíptic podia haver propiciat fàcilment l'explosió desmesurada, però el realitzador de Después de Lucía desgrana la seva tesi ferotge amb només 88 minuts de metratge i sense cap concessió. La seqüència de la festa (filmada amb continus i elegants moviments de càmera) copsa l'essència d'un univers social que sense saber-ho està a punt de desaparèixer. Aquest extraordinari Nuevo orden, un cop de puny a l'estómac, ens comunica un desassossec profund perquè és una distopia brutal i devastadora, dotada d'una clarividència inequívocament virulenta, que s'assembla massa a la realitat del nostre present.