El mite dels Estats Units com la terra promesa que han cercat milions d'immigrants amb l'objectiu de redimir-se socialment i assolir el somni americà ha estat el motor dramàtic d'una filmografia daurada, que encapçalarien títols excelsos com América, América (Kazan, 1963) i La nueva tierra (Troell, 1972), que reflexiona sobre la inevitable distància entre la il·lusió i la realitat. Minari suposa la darrera aportació estimable del cinema a la visió de com la nació més poderosa del planeta ha respost ( o no) als anhels d'unes persones humils que han deixat enrere les seves arrels per conquerir una nova (i reeixida) identitat. El film ens apropa a les vicissituds d'una família coreana que es trasllada fins el cor d'Arkansas, en els anys vuitanta del segle passat, perquè el pare persegueix el somni d'esdevenir granger i triomfar amb els seus conreus. Minari es revela com una crònica declaradament autobiogràfica, en què el seu director (Lee Isaac Chung, estatunitenc de naixement però d'ascendència asiàtica) evoca i reconstrueix un dels episodis fonamentals de la seva infantesa. El llargmetratge és nord-americà, però es desmarca de la majoria dels films rodats a Hollywood que han tractat una problemàtica similar perquè està amarat d'una mirada genuïnament oriental. La càmera captura l'essència dels conflictes (i dels sentiments) amb una contenció tan depurada com serena. Tots els personatges estan observats amb un ull comprensiu i compassiu: Lee Isaac Chung no els jutja mai i evita sempre caure en la caricatura; un dels principals encerts del guió és Paul, l'excèntric oficial del poble, que és retratat amb una admirable saviesa. La saludable distància que ha adoptat el cineasta per a enfrontar-se a unes qüestions intensament personals ha possibilitat que aquest Minari regalimi una maduresa i una emotivitat tan sentides com autèntiques.
