CRÍTICA | «Midway», aplicada epopeia de Roland Emmerich

La batalla de Midway, que va transcórrer el 1942, fou decisiva per canviar el rumb de la Segona Guerra Mundial en el front del Pacífic. Un episodi bèl·lic que fou immortalitzat cinematogràficament el 1976 en una oblidable pel·lícula rodada per Jack Smigh. Roland Emmerich, que ja plasmà anteriorment un altre esdeveniment fonamental de la Segona Guerra Mundial (a la fluixa Pearl Harbor), recrea novament aquella pàgina històrica rellevant. El film es concentra en l'almirall Nimitz i en el Dick Best, el millor pilot de l'exèrcit nord-americà, dues figures cabdals per preparar el contraatac a l'armada japonesa. El cinema de Roland Emmerich, un realitzador germànic que ha excel·lit en els Estats Units, ha esdevingut la quinta essència d'una grandiloqüència tan efectista i aparatosa com sovint deficient i buida. Independence Day, Godzilla i 2012 són alguns dels títols d'un dels màxims representants del cinema crispetaire. Midway s'alça com un dels seus llargmetratges més plausibles, al costat de cintes salvables com El día después de mañana. El film vol regalimar l'aroma del cinema clàssic bèl·lic. Està lluny, certament, dels títols més significatius d'aquest gènere, però alhora no té res a veure amb el seu fallit Pearl Harbor. La nova proposta del cineasta alemany es defineix com una epopeia aplicada, amb una posada en escena més que correcta de les seves nombroses seqüències d'acció. Emmerich ho supedita gairebé tot al seu component visual, i la dimensió dramàtica se'n ressent notòriament perquè els personatges estan descrits amb un traç massa esquemàtic; aquesta limitació condiciona que el repartiment (amb noms com Woody Harrelson i Patrick Wilson, entre d'altres) no pugui lluir gaire. No obstant això, no hi ha cap indici de maniqueisme en la presentació dels enemics, els militars nipons.