CRÍTICA | «Los extraños: cacería nocturna» és un film humil però aplicat

L´slasher és un subgènere molt popular del cinema de terror que va irrompre sorollosament els anys setanta i vuitanta. Un tipus de cinema, contundent però sense arribar als excessos del gore (sang i fetge), que es vertebra al voltant d´un psicòpata summament destructiu i d´unes víctimes que sovint són juvenils. Aquest corrent ha reviscolat els darrers anys perquè una nova generació de realitzadors, que van créixer en una de les últimes eres daurades del cinema ter-rorífic (els setanta i els vuitanta), volen plasmar a la gran pantalla les seves passions cinèfiles i han aconseguit, contra pronòstic, noves versions notables de clàssics com La matanza de Texas i Las colinas tienen ojos, entre altres. La nova mostra d´aquesta febre nostàlgica és Los extraños: una cacería nocturna, que suposa, d´altra banda, la seqüela d´una petita sorpresa que va aparèixer fa una dècada (Los extraños, signada per Bryan Bertino). Els protagonistes són els membres d´una família que s´ha instal·lat en un campament abans de portar la filla adolescent, el nucli dels seus problemes, a un internat. Però l´aparició d´uns emmascarats amb unes intencions molt sinistres determinarà que hagin d´ajornar temporalment els seus conflictes domèstics i lluitar desesperadament per la supervivència. Johannes Roberts (realitzador d´A 47 metros) és un entusiasta declarat del cinema slasher i ha homenatjat en el seu nou treball una de les seves obres cabdals, la mítica La noche de Halloween, de John Carpenter. El resultat final del seu llargmetratge està molt lluny de l´assolit pel mestre, però Los extraños: cacería nocturna emergeix com un humil però aplicat exercici d´estil perpetrat per un fan rotund del fantàstic.