La cinematografia catalana s´ha revitalitzat ostensiblement l´última dècada amb l´eclosió d´una nova (i brillant) generació. La seva empremta femenina és més que significativa i, així, veiem que tot un seguit de joves realitzadores estan darrere d´esplèndids llargmetratges: Nedar, La plaga, Las amigues de l´Àgata, Júlia ist, Estiu 1993... Elena Trapé va debutar fa vuit anys amb Blog (una notable opera prima que no va tenir el reconeixement que es mereixia) i, després d´un llarg parèntesi, es confirma com una autora de primer nivell amb Les distàncies.
Quatre amics viatgen a Berlín per donar una sorpresa a un vell company, l´Àlex, que està a un punt de complir els trenta-cinc anys. Però el que havia d´esdevenir un cap de setmana alegre i reconfortant, degenera ràpidament en un malson.
L´autora barcelonina s´ha allunyat dels paràmetres dominants en el cinema de retrobaments d´amics (un vertader subgènere en què podem trobar títols com Reencuentro i Los amigos de Peter). No hi trobarem, doncs, ni un gram de sentimentalisme agredolç ni excessos de verborrea, en un retrat aspre, negríssim i saludablement antinostàlgic on les paraules son substituïdes sovint pels silencis incòmodos i les mirades esquives. L´absència injustificada de l´Àlex impulsa una crònica extremadament subtil (ni un rastre de retòrica) de desintegracions, pèrdues i derrotes, on un Berlín hivernal deixa de ser l´estendard de la ciutat energètica i màgica per convertir-se en l´escenari adient (amb una fotografia tenyida de tonalitats grises) d´una panoràmica desolada on van surant les restes d´un naufragi (generacional?).
Les distàncies (amb una excelsa Alexandra Jiménez i un contundent Miki Esparbé) traspua veritat per totes les costures amb una càrrega malenconiosa d´alta intensitat que configura un pessimisme existencial tan valent com clarivident.
