CRÍTICA | «La maldición», un film per als adeptes al terror més cru

El cinema de terror japonès ens va impactar fa dues dècades, aproximadament, amb tot un seguit de pel·lícules magnífiques ( The Ring, La maldición, Dark Water?) que han esdevingut clàssics del gènere i han exercit una notòria influència en la cultura popular, molt més enllà de l'Orient, tot inspirant adaptacions nord-americanes i nissagues amb una llarga trajectòria. Takashi Shimizu va rodar la primera La maldición l'any 2000, l'inici d'una franquícia que el mateix director va portar posteriorment a Hollywood ( El grito 1 i 2). El realitzador nipó ens obsequià amb una de les icones del fantàstic del segle XX, un fantasma realment aterridor. Sam Raimi, el director de la mítica Posesión infernal, s'ha proposat com a productor ressuscitar una marca que tocà fons fa onze anys amb una seqüela mot desafortunada, El grito 3. La maldición ( The Grudge) que ara arriba a les nostres pantalles es presenta oficialment com un reboot, un reinici de la fórmula original, una estratègia molt sovintejada pel Hollywood del segle XXI per seguir esprement, amb més o menys fortuna, filons sucosos. El film aborda la investigació d'una mare soltera i un detectiu en una casa posseïda per unes forces devastadores.