És lícit que l'horror infinit del nazisme pugui inspirar una comèdia? Un dilema irremeiablement pertorbador que sempre ha generat les controvèrsies més intenses. La mítica El gran dictador (Chaplin) i la genial Ser o no ser (Lubitsch), rodades quan la bogeria de Hitler encara no havia finalitzat, van demostrar que l'humor i la denúncia de la barbàrie podien ser compatibles. Jojo Rabit, una de les pel·lícules inevitablement polèmiques de la temporada, torna a posar sobre la taula el debat de la representació cinematogràfica del Tercer Reich.

El film, inspirat en una novel·la de Christine Leunens, versa sobre l'univers interior d'un nen alemany de 10 anys, desconcertat i aclaparat per una realitat adulta molt agressiva, que té el suport d'un amic invisible molt especial? Adolf Hitler. Taika Waititi, que també interpreta convincentment el dictador, ha rodat una sàtira audaç i insensata que serà comparada amb la sobrevalorada La vida es bella, però que, sortosament, té una intencionalitat (i un resultat final) molt diferent.

El director neozelandès, que excel·lí amb l'enginyosa Lo que hacemos en las sombras (un fals documental sobre vampirs), integra hàbilment un to delirant, una crítica àcida d'una follia col·lectiva amb uns efectes devastadors suficientment coneguts, i una emotivitat que no degenera en el sentimentalisme carrincló. Jojo Rabit conté fragments d'alt voltatge: el muntatge brillant i provocador amb la música de The Beatles il·lustrant imatges documentals de l'Alemanya dels anys 30, el protagonista veient les víctimes a la forca. Waititi va assumir nombrosos riscos en afrontar un projecte suïcida, però ha aconseguit que la seva singular, xocant i demencial aproximació al nazisme sigui molt més que una excentricitat autocomplaent.

JOJO RABBIT Estats UnitS, 2019. Comèdia. 108 minuts. Direcció: Taika Waititi. Guió: Taika Waititi (novel·la de Christine Leunens). Intèrprets: Roman Griffin Davis, Taika Waititi, Scarlett Johansson i Thomasin McKenzie. Pantalles: Bages Centre (Manresa).