King Kong no només és un dels reis indiscutibles del cinema del segle XX, sinó que també ha esdevingut una de les icones de la cultura popular moderna. Una figura mítica que ha tingut molts fills a la pantalla gran: Godzilla, nascut el 1954, apareix com el més il·lustre. El cinema japonès va aplegar aquests dos colossos del gènere fantàstic en la deliciosa King Kong contra Godzilla (Ishiro Honda, 1962), un dels cims del kaiju eiga(el subgènere del cinema de monstres). Hollywood ha impulsat recentment una franquícia, MonsterVerse, que ha ressuscitat sense gaire glamur (i inspiració) aquestes dues criatures llegendàries en títols tan poc atractius com Godzilla (2014), Kong: La isla calavera (2017) i Godzilla: King of the Monsters (2019). El seu nou projecte, Godzilla vs Kong, presenta l'al·licient, d'entrada, de constituir el retrobament a la pantalla gran, cinquanta-nou anys després, dels dos titans, que es reconciliaran finalment per poder enfrontar-se al poderós Mechagodzilla i neutralitzar una amenaça apocalíptica. La darrera pel·lícula d'Adam Wingard (el modest director de films terrorífics com Death Note) només funciona intermitentment quan s'allibera d'un guió ortopèdic que reprodueix pesadament tot un seguit de disquisicions al voltant de corporacions poderoses i experiments científics perillosos. El relat ens enganxa quan es concentra en l'espectacularitat de les seqüències d'acció que plasmen el duel entre els seus protagonistes, filmades amb la suficient convicció i destresa, i la pantalla aconsegueix desprendre l'aroma del vell cinema de barri. Una altra mostra, inevitablement desigual, d'un cinema crispetaire que reivindica la nostàlgia per una fantasia popular que Hollywood invoca per enèsima vegada.
