El cinema animat de Hollywood s'ha diversificat ostensiblement al segle XXI, i ha impulsat, amb més o menys fortuna, tot un seguit de franquícies. DreamWorks (una productora que malda per desempallegar-se de la gegantina ombra de Disney) va concebre el 2013 Els croods, de la mà de Chris Sanders, l'autor de la notable Lilo & Stich. Un encreuament dels mítics Els Picapedra i d'Ice Age que gaudí d'un èxit comercial i crític. La seva seqüela ha hagut d'esperar sorprenentment set anys.

La primera família prehistòrica cerca, en aquesta segona part, el lloc ideal per instal·lar-se (i seguir evolucionant), però quan sembla que l'han assolit? es troben amb la competència d'uns veïns. La irrupció d'una amenaça exterior determinarà que els dos clans teòricament antagònics s'ajunti.

Els croods: una nova era conté tots els ingre- dients del cinema genuïnament nadalenc: un divertiment familiar capaç d'arrossegar els nens d'un a cent anys. Un llargmetratge, signat per Joel Crawford, que dona exactament el que promet. I no és poc, perquè estem davant novament d'una proposta per a tots els públics que respecta la intel·ligència (i la sensibilitat) dels espectadors de totes les edats. El film ens proporciona una narració fluida i espurnejant, farcida de gags estimulants, que se sustenta en uns personatges summament carismàtics. No ofereix cap idea renovadora (ni en el guió, ni en la seva arquitectura visual), però juga les seves cartes (un humor accelerat, un esperit d'aventura) amb una perícia irreprotxable. DreamWorks (també artífex d'altres nissagues animades com Shreck i Madagascar) ha respost a les expectatives amb un espectacle senzill i llaminer. Una bona mostra d'un cinema popular de qualitat que malda esforçadament per sobreviure en un Hollywood infectat per la mediocritat i l'estandardització.